Cartes d'un atrapat

El periodisme silenciat: Just Cabot. Vida i cartes de l'exili (1939-1961)

Valentí Soler

A Contra Vent

262 pàgines. 20 euros

D'altra banda, no m'enyoro. Per què? Enyoraria en tot cas una Barcelona que ja no existeix, que ja no tornarà a existir mai més. Posat a fer d'emigrat, més m'estimo doncs fer d'emigrat a l'exterior que a l'interior", escriu Just Cabot, 1948, París, l'exili. La Barcelona esfumada és la dels anys vint i trenta, quan Cabot (Barcelona, 1898-París, 1961) va viure la seva sucosa carrera periodística: La Publicitat; L'Esport Català; La Nau; L'Opinió ; el Premi Crexells... I sobretot la direcció de Mirador, "la millor revista catalana de tots els temps" (Eugeni Xammar, dixit). A Cabot, el periodisme i els periodistes catalans d'aquells anys li deuen molt, potser tot, com seria el cas de Carles Sentís. Cabot era un "mestre de periodistes", que diria Rafel Tasis. Ho tenia tot, era el tot: informat, intel·ligent, brillant, àgil, irònic. Era l'ideòleg del paper fet realitat, el guionista, l'ombra de l'èxit. Per això l'exili li escaurà, amb un vestit de nàufrag etern, amb una tristesa, tristíssima, però elegant, com totes les tristeses de veritat. Per això l'exili ens fa néixer l'escriptor de cartes: gènere d'ombres, distància, solitud, sinceritat, lucidesa: magnetisme.

"Cabot llepa la llibertat en aquestes cartes, és el seu estil immortal: directe, precís"

Pura llaminadura són aquestes 54 cartes que ha aplegat l'estudiós Valentí Soler. Ho fa després que el 1992 publiqués Indignacions i provocacions de Just Cabot (Edicions 62), el primer i únic estudi sobre el periodista. Ara, a El periodisme silenciat: Just Cabot. Vida i cartes de l'exili (1939-1961) i gràcies a la feina fidel de Soler, el director de Mirador escriu, amb verb d'injecció, a la família, però sobretot als seus amics, figures imprescindibles del periodisme català, però trencades per la llei de l'oblit: Lluís Capdevila, Ferran Canyameres, Emili Lluch, Jaume Passarell i Joan Cortès.

Com si desemboliquéssim un caramel, fa il·lusió adolescent obrir les cartes. Així s'assaboreixen noms i noms de la diàspora: Puig i Ferrater; Hurtado; Ametlla; Rodoreda; Pla; Gasch; Xammar... Estimats, atonyinats, presents, absents, esborrats, desapareguts, morts: el país virtual i la ploma de punxa real d'en Cabot. S'encenen lluminoses reflexions sobre la Guerra: "I Espanya era un sol formatge. Les bestieses i àdhuc el lèxic d'una banda, al que s'assemblen més, és a les bestieses i al lèxic de l'altra banda". L'intermitent assenyalant el simulacre que implica la revista Destino i els seus, "segons diuen, és el més alt exponent de la intel·lectualitat de Barcelona. Ja estem ben arreglats. Veig que la cretinització del país va per molt bon camí i que l'onada de merda que s'hi va abocar fa uns quants anys, segueix recobrint-lo". Hi és tot: l'interior i l'exterior, el passat i el present.

Cabot llepa la llibertat en aquestes cartes, és el seu estil immortal: directe, precís, fiblada d'un insecte bellíssim. I si no torna a viure a Catalunya és per això, perquè no pot volar, picar, perquè no pot ser lliure, no pot escriure en català. Un dia, dinant a París, Sentís va qualificar d'intransigent aquesta actitud. Cabot va respondre-li que la prova que no n'era d'intransigent era que dinaven junts. Sí, Cabot vol fer vida normal (com si fos a la Barcelona que diu no enyorar), però aquestes cartes... Aquests panellets per Tot Sants; aquella Mona de Pasqua; aquests trossos de vida que li envien els amics de Barcelona: és molt trist. Perquè com escriu: "hom arriba a la constatació consternadora que hem tornat enrere, tan enrere que no sé si mai es podrà fer la pau del temps perdut entre el filldeputisme i el cretinisme combinats". Ho escriu amb aquella llengua, com un fuet, amb aquelles paraules, de bufa, però són les del familiar, les de l'amic, les d'una persona tant propera, tant atrapada: "Amb força records als bons amics, i el menyspreu més absolut per tot de gent (tu mateix, fes la tria), t'abraça amb tota cordialitat", Just Cabot.