Univers de passions humanes

Miquel Àngel Riera. Obra narrativa

Miquel Àngel Riera. Pròleg de Pere Rosselló Bover

Edicions del Salobre

1.505 pàgines. 50 euros

Amb la seva saviesa irònica Borges va recordar que el concepte d'obra acabada només pertany a la religió o al cansament. És evident que les obres completes pertanyen a la biologia. És a dir, a la mort. Per no caure en una segona mort, Edicions del Salobre ha publicat la narrativa completa de Miquel Àngel Riera (Manacor, 1930-Palma, 1996). Som davant la summa literària d'un escriptor molt important de la literatura catalana del segle XX, forjador d'un estil refinadíssim que, des del seu equilibri barroc, és capaç de transferir la força anorreadora de les passions humanes. Resseguir la vitalitat de la narrativa de Riera també ens obliga a precisar algunes zones de necrosi del nostre teixit literari, molt reticent a l'hora de recollir el mestratge de l'estil insubornable d'aquest autor, un estil que defuig el grau zero de la llengua i persevera en la idea que les facultats sintàctiques són part indissociable del contingut narratiu.

"Riera llegà un filó narratiu fonamentat en els dilemes de l'existència humana"

Riera es va iniciar en el camp de la poesia. Aquesta empremta es deixarà notar en la seva narrativa, sempre dominada per una sensorialitat, una minuciositat i una tensió poètiques. Influït per la Generació del 27, i sobretot per Rafael Alberti i García Lorca, Riera va haver de fer un esforç homèric per bastir, enmig de la devastació cultural i lingüística que significava el franquisme, un estil literari vigorós, comunicatiu i inconfusible. Els seus experiments amb diverses veus narratives, l'amplària del seu registre lèxic, la complexa plasticitat de la seva sintaxi, així com la voluntat de connectar la seva narrativa amb la gran tradició literària europea dels segles XIX i XX (Proust, Thomas Mann, Flaubert, Yourcenar...), donen fe de l'elevat grau d'autoconsciència literària d'aquest escriptor, que era també un gran lector.

No serà fins a l'any 1973 que publicarà la seva primera novel·la, Fuita i martiri de Sant Andreu Milà, autèntic embrió d'un cicle novel·lístic: Morir quan cal (1974), L'endemà de mai (1978) i Panorama amb dona (1983). Aquestes quatre obres es poden llegir com una continuïtat, tant per la intersecció de personatges i moments paral·lels com per les atmosferes morals que, empeltades amb les seqüeles de la Guerra Civil, atrapen els protagonistes i els empenyen cap a fondàries introspectives que els faran adoptar resolucions d'ordre ètic i vital. Els déus inaccessibles, escrita l'any 1987, planteja el conflicte entre moralitat i atracció per la bellesa. Però tot i la seva factura elegant, no renova el repertori sobre aquest tema, ja que és una obra massa enclotada en els prejudicis morals d'un passat extingit i, al mateix temps, és massa subsidiària de San Manuel Bueno màrtir, d'Unamuno, i de La mort a Venècia, de Thomas Mann. A part dels contes de Crònica lasciva d'una decadència (1995), un pèl afogats per la seva obsessió moralitzant, queden pendents de consignar els relats de La rara anatomia dels centaures (1979) i la novel·la més alta de Riera, Illa Flaubert (1990), expressió condensada i formidable de la reiteració d'uns centres de gravetat constants en l'obra d'aquest autor: el pas del temps, el refús de la mort, la sacralització de l'art com a forma de perdurabilitat, i la base dual de la naturalesa humana, sempre a cavall entre la moralitat i l'animalitat.

Amb una obra narrativa molt compacta, Riera va llegar no només les credencials d'una estètica literària sinó també un filó narratiu fonamentat en els dilemes de l'existència humana. Va forjar una rica cosmogonia, on la literatura s'encavalca amb un rerefons manllevat a la teologia: la bellesa literària és una forma d'immortalitat, els protagonistes de les seves obres -com elaborant un ric fresc del penediment i la pronúncia moral- adopten una solució salvífica, persegueixen un horitzó inefable, una mística que fa que les seves vides s'acostin a la millor tradició martirològica, aquella que prepara psicològicament el màrtir perquè pugui resistir la duríssima prova que se li acosta. Però que el lector no s'afeixugui, perquè és una teologia de mesures humanes. Riera sap que les temptatives redemptores acaben en purs assajos, en noves modulacions de l'objecte literari més intemporal: les passions humanes. Per això, a causa d'aquest logos, l'univers literari de Riera continua essent el nostre.