Ànima

Ciència i religió s'han estirat sovint els monyos respectius a propòsit de l'ànima. Molt esquemàticament, la primera diu que com que ni la dissecció més escrupolosa del cos humà ha aconseguit trobar-la, no existeix. I l'altra argumenta que és una estupidesa buscar-la amb les eines de la raó. A partir d'aquí la defensa de les dues postures ha derivat en infinitat de matisos. Nosaltres, pragmàtics, deixem de banda els debats i les teories quan diem que una fotografia, una obra d'art o una pel·lícula té ànima o, contràriament, n'està mancada. No ens cal saber definir què és, ni tenir clar si existeix o no, perquè el llenguatge està fet de metàfores i tots sobreentenem que ens referim a alguna força subjacent que ens commou, ens meravella, ens sorprèn. I, sobretot, no ens deixa indiferents.

Dilluns a la nit, TV-3 ens va oferir una mostra dels treballs realitzats pels alumnes de la segona edició del màster d'audiovisuals, que la cadena imparteix en col·laboració amb les dues universitats públiques catalanes. La nit del màster va agrupar els quatre curtmetratges produïts pels estudiants de la promoció 2007-2008 que es van decantar per cursar el mòdul de ficció (la resta ho van fer pel de realitat, orientat cap als informatius i documentals). Quatre treballs de quinze minuts de durada cadascun, fets a partir de plantejaments diferents i amb resultats igualment heterogenis, però que en conjunt mostraven més ambició per la bona execució formal que interès per fer sentir una veu pròpia. Moguts pel desig de fer productes dignes de ser emesos, agradables de veure, però en general massa fidels a l'estàndard.

Diuen que en la base d'un bon producte audiovisual hi ha sempre un bon guió. Només un dels quatre equips creatius presentats a La nit del màster va confiar en les seves pròpies forces, és a dir, només un dels curtmetratges partia d'una idea pròpia dels alumnes. Dídac i el tecnotaure es va fer com a reflex autobiogràfic dels seus creadors. En ell, un grup de joves utilitza clandestinament els platós d'un famós productor català per gravar una ficció que els doni un passaport per a un concurs, el premi del qual és justament un curs d'audiovisuals. És una pena, però, que l'intent d'orignalitat quedés malbaratat per l'escàs interès de la història, ferida pel pes d'alguns tòpics i per la manca de profunditat.

Els altres tres treballs partien de sengles contes, amb resultats diversos. El bitllet, a partir del relat de Mercè Rodoreda El bitllet de mil, va mostrar una perfecta capacitat per a l'ambientació d'època (l'acció transcorre l'any 1945), tant en el retrat d'interiors com d'exteriors. La bona interpretació dels actors va ajudar a arrodonir aquesta colpidora història, molt bona en si mateixa. I els creadors del curtmetratge en van saber transmetre l'esperit amb molta eficàcia. L'amor és etern, a partir del text homònim de Quim Monzó, va quedar, en canvi, un pèl massa encotillat pels mecanismes del serial, que n'esvaïen l'interès. I, finalment, L'Anna , basat en el relat de Piti Espanyol titulat La Pilar i la Pilar, va aconseguir transmetre molt bé l'angoixa de la protagonista, generant una sensació de por que, en tot cas, quedava llastrada per alguns problemes en la narració, escatimant elements necessaris per a la bona comprensió de la història.

En qualsevol cas, el balanç és força positiu. Els alumnes han demostrat suficient solvència com per a introduir-se en el món professional. Llàstima que la voluntat de superar la prova amb èxit els fes oblidar que, a més d'estar ben fetes, les obres de creació que busquen fer-se un lloc en l'imaginari de l'espectador necessiten també trobar la seva ànima. Encara que ningú sàpiga del cert si aquesta existeix.