Exemples d'adaptació al medi

Per un botó

Carles Cano (Il·lustracions de Joma)

La Galera

58 pàgines. 16 euros

El contador de contes

Saki (Il·lustr. Alba Marina Rivera. Trad. Juan Gabriel López Guix)

Ekaré

40 pàgines. 14 euros

El paradigma d'un àlbum il·lustrat és aquella obra elaborada de manera conjunta i amb plena llibertat per un escriptor i un il·lustrador, o bé per un sol autor que crea text i il·lustració, amb la voluntat que ambdós ingredients col·laborin estretament en narrar i fer arribar el contingut d'una història al lector. Aquesta forma de concebre un llibre es dóna encara ben poc al mercat editorial del nostre país, governat fins fa poc per l'estructura inamovible de col·leccions i del llibre il·lustrat tradicional. D'uns anys cap aquí, però, hi ha llibres que fan intents, alguns d'ells ben reeixits, per acostar-se al paradigma i produir àlbums de gran originalitat. És el cas del premi Hospital Sant Joan de Déu, que es concedeix a un conte, i posteriorment, el jurat elegeix un il·lustrador perquè en faci una proposta de disseny i d'il·lustració, amb una gran dosi de llibertat. Aquest aspecte es percep especialment en el darrer conte guardonat, Per un botó, de l'escriptor valencià Carles Cano (1957). L'autor, que sempre ha mostrat gran destresa en el tractament de la fantasia i l'humor, narra un vertader disbarat, centrat en el periple d'un botó que surt disparat de la camisa d'un constructor i provoca diverses catàstrofes encadenades que, com una bola de neu, cada vegada es van fent més grosses. Aquest disbarat, on totes les baules estan encadenades amb precisió, és concebut gràficament i il·lustrat per Joma (Barcelona, 1954), pseudònim de Josep Maria Rius. Amb el seu estil sintètic, de traços contundents i detalls essencials, però sobretot amb la diversa i original disposició del text, a la qual fa jugar un paper primordial, es pot dir que no sols s'adapta al medi esperpèntic de la història, sinó l'accentua encara més. El lector pot combregar o no amb el to de la història, però les possibilitats que hi té són importants, en trobar-se davant d'un producte tan rodó com la forma d'aquest botó destraler.

La voluntat de fer un àlbum paradigmàtic s'entrelluca també a El contador de contes. Si bé l'autor, el britànic Saki (1870-1916), pseudònim d'Hector Hugh Munro, no té la possibilitat de col·laborar amb la il·lustradora, es nota un esforç editorial per anar més enllà de la il·lustració d'un conte clàssic i per potenciar-ne les seves virtuts, tot fent una aposta de disseny i d'il·lustració adaptada també al medi. Així, el format és apaïsat, simulant un vagó de tren de principis del segle XX i es presenta a l'interior d'una capsa amb la mateixa il·lustració de la coberta, talment un tren que entra i surt d'una estació. La il·lustradora, Alba Marina Rivera (Sant Petersburg, 1974), tot i que havia publicat un llibre, representa una nova aposta dins el panorama. Embolcalla l'obra amb un entorn i uns personatges d'època, que recorda els que narra el text. Les expressions i les figures són força estàtiques, i casen amb la incomoditat que es palpa entre els personatges a l'interior d'un vagó. Tot i això, la seva capacitat de comunicació és alta, i aconsegueix fer-nos arribar la ironia i les sensacions que es desprenen del relat. La il·lustradora destaca l'aposta que fa en la representació pictòrica dels animals -un dels ingredients essencials dels contes de Saki- que apareixen al relat, donant-los un tractament i una importància clarament diferenciats en textura, mida i força.