Lectura de tardor

Cada any, quan el calendari tombava el cap de Tots Sants, la senyora Carme C., una gironina educada abans de la guerra, elegant i cultivada, prenia A la recherche du temps perdu i s'hi cabussava fins que arribava el bon temps. És una lectura de tardor i d'hivern, em deia un dia. Jo, que era un adolescent tímid amb inclinacions literàries, diguem-ho així, i per això segurament ella em donava conversa, mai no vaig gosar preguntar-li fins on arribava cada any en la lectura d'aquell llibre oceànic i si, en el cas de no acabar la novel·la, la continuava la tardor següent o bé la tornava a començar. Però, per la manera com en parlava, segur que l'acabava cada any. Eren tardes molt llargues les d'aquelles tardors i aquells hiverns humits i foscos en una Girona somorta i sense gaire res per fer. Llançar-se en el mar de Proust i abandonar-s'hi a una lectura flotant, deixant-se portar per les associacions, les imatges, les olors. Lliurar-se a aquelles aigües espesses i alhora transparents i retornar a regions de països ja visitats, als paradisos o els inferns subjacents en els fons marins d'aquella sintaxi ondulant, degué vertebrar moltes tardors i molts hiverns d'aquella dama republicana.

Sí, Proust vol temps. Temps per perdre, i per retrobar-lo, és clar, en la seva lectura. I per encantar-se en un personatge que va saber viure per escriure i, després, escriure en comptes de viure. La darrera de les grans novel·les clàssiques i alhora una escletxa genial per on s'han pogut esmunyir dins del sistema els nous gèneres de les falses memòries o les autobiografies fictícies.

Hi ha qui troba Proust, la persona, detestable. A mi sempre m'ha fet gràcia. I em sembla que cal conèixer les seves manies per entendre millor la seva literatura. Com ara les que fan referència al seu esmorzar. Llegeixo, en un article dedicat a la vida quotidiana de l'escriptor, que per esmorzar prenia dues tasses de cafè ben carregat, acompanyades de dos croissants. L'esmorzar li havien de dur en una safata d'argent. El cafè en una petita cafetera també de plata, amb les seves inicials. La tassa era de porcellana blanca, amb un filet daurat, d'un joc familiar. Els croissants, servits en un platet, els hi havien de dur primer l'un i després l'altre. El cafè havia de ser d'un tipus determinat, torrat en una botiga de la rue Lévis. La llet, d'una crémerie del barri, fresca del dia, mai rebullida. Els croissants els anaven a buscar a una determinada pastisseria de la rue de la Pépinière. Tot això, no solament obeïa al gust palatal de Proust, sinó també al sentimental. Aquests proveïdors havien estat sempre els de la seva mare. Hem de pensar que Proust vivia de nits i que aquest esmorzar tenia lloc cap allà a les quatre de la tarda. Quan trucava, Céleste, la seva serventa, entrava amb la safata de plata. Quan tornava a trucar, és que volia el segon croissant, que mantenien tebi a la cuina. Eren altres èpoques, és clar. I hi havia temps per escriure i temps per llegir.