L'agost

S'ha acabat l'agost. El temps ha estat estrany. La calor no ha estabornit massa el personal i, a la costa -escric des de Sant Feliu de Guíxols-, hem tingut nits frescotes, algunes fins i tot de vanoveta prima. Però entre front i front tempestuós, entre núvols baixos i calitges matutines, el sol ha lluït prou esplendorós sobre les platges plenes a vessar de cossos mig conills d'adults, en general abonyegats, i de criatures, obeses o nyicris, mal educades i xiscladores. De tota manera també algun cos jove s'ha deixat veure, admirable. Nois atlètics i ben peixats, de pell colrada i flexible, de ventre pla, pectorals treballats i natges compactes, turgents sota les bermudes molles i arrapades. O noies també atlètiques -a vegades un pèl massa- amb pits perfectes a l'aire, cuixes llargues i sedoses i mitges natges vistents, emergint sense vergonya a cada banda del triangle mínim de la calceta. Aquests cossos admirables, però, són més aviat escassos i cada vegada més iguals. Suposo que la moda influeix en les formes del cos i tots els animals de gimnàs treballen els seus músculs per igual i amb iguals resultats, o bé, com llegeixo en un diari, sota les pells untades i morenes, hi ha els mateixos farcits de silicona estratègicament col·locats pels dissenyadors de cossos en què s'han convertit alguns cirurgians plàstics. He de confessar que ara, quan veig un cos admirable, en comptes d'abandonar-me a la contemplació incondicional -i una mica envejosa i libidinosa, tot s'ha de dir-, començo a imaginar què deu tenir de natural, què d'afegit o què li han podat. I miro de reconstruir mentalment el cos previ al que es mostra satisfet sobre la platja.

El mar, incansable, cada vegada més brut, ha anat i vingut sobre la sorra, cada vegada més bruta i cada any més polsosa i més sospitosament fluvial i transportada. Les gavines i els gavians, cada vegada en més quantitat -gairebé una plaga- no han parat de xisclar i de defecar sobre terrats i patis, carrers i voreres. La gavina que, abans, era un senyal marí plàcid i bondadós, aquella gavina, que encara és símbol de l'hotel més luxós de la Costa Brava i del partit polític més conservador de les Espanyes, és ara una rata voladora, sòrdida i molesta.

Però, malgrat tot, l'agost conserva la seva idiosincràsia, el seu pes de deixadesa i de desordre, la seva solemnitat augusta de xíndries sucoses i melons perfumats, de tomates de la pera -aquest any poc gustoses per l'excés de pluja-, de mongetes tendres, fines com cabells d'àngel, de fesolets d'esclovellar, de pebrots molsuts i albergínies llargues i morades i bitxos de verd claríssim i lletós, gustosos i cruixents. La solemnitat augusta d'una xamfaina ben feta.

Però, ai!, l'agost s'ha acabat i el setembre ja és aquí. Potser, d'entrada, passa una mica desapercebut, però un biaix de la llum el revela. Una petita nota de dubte en la temperatura, una mínima esgarrifança de nostàlgia. Adieu, vive clarté de nos etés trop courts! Doncs això.