Quatre fotografies
L'altre dia, posant una mica d'ordre a llibres i papers, em va sortir una capsa de cartró d'aquelles de paper de còpia fotogràfica, d'abans de la digitalització, com en diuen. I, de cop, sense obrir-la, vaig saber què hi havia. Quatre fotografies precioses de Nova York nevat, que m'havien enviat Carles Fontserè i Terry Broch, la seva dona, els quals no coneixia, per agrair-me uns articles que vaig escriure en aquest mateix diari sobre l'anomenada ciutat dels gratacels. D'això fa anys: era el 1999. Uns articles que, em van dir per carta, els havien agradat molt i els havien fet recordar tots els anys que hi havien passat. Quatre fotografies admirables, grans, de vint-i-quatre per trenta i mig, fetes per Fontserè als anys seixanta. Em va emocionar la generositat dels Fontserè, la seva delicadesa, i els vaig agrair el regal. Vam quedar que els visitaria a Porqueres, però mai no ho vaig fer, atrafegat i engolit per la vida absurda i estúpida que portem. Vaig desar les fotos tan bé, que em pensava que les havia perdudes. Però no. Encara les tinc.
Un dels meus textos parlava de Salinger i del meu desig de veure el Central Park cobert de neu i de com deuria ser l'estany glaçat, aquell estany que tant preocupava el protagonista d'El guardià enmig del sègol, perquè no sabia què passava amb els ànecs quan no podien nedar-hi. Fontserè va decidir que si no ho podia veure realment, almenys ho fes en imatge, i així va escollir quatre còpies esplèndides d'entre les moltes fotografies que havia fet del parc nevat. I també em va enviar una fotocòpia d'una doble pàgina d'El Correo Catalán, del 20 de febrer de 1969, escrita per ell i il·lustrada amb fotografies seves, titulada, precisament, 'El Central Park bajo la nieve'. I encara un catàleg d'una exposició que va fer a Barcelona el 1982, a l'Institut d'Estudis Nord-americans, Nova York, vista i viscuda, en què, entre moltes fotografies de la ciutat, també n'hi ha de Central Park nevat. Carles Fontserè s'ho va prendre seriosament que un desconegut com era jo pogués veure el que desitjava i jo vaig entendre que els meus articles sobre aquella que havia estat tants anys la seva ciutat, on havia conegut Terry Broch, la seva dona, on havia fet d'artista i de taxista, li havien agradat de debò. Sempre més m'ha sabut greu no haver-los anat a veure.
I ara tinc a les mans aquelles quatre fotografies, me les miro i remiro en aquest juliol de meteorologia estranya que passem, i la sensació de pau del parc nevat m'envaeix profundament. I penso en Carles Fontserè i en la seva vida agitada, que tan bé explica a les seves memòries, i en Terry Broch, que el va estimar i el va acompanyar -novaiorquesa com era- per Nova York i per la vida. Penso en les vides que se'n van, en els adolescents de novel·la que pateixen pels ànecs dels estanys quan es glacen, penso en la història d'aquest país nostre tan desgraciat, penso en la neu, blanca i meravellosa, com cau sobre Central Park i l'emblanquina.
Tu suscripción se está usando en otro dispositivo
¿Quieres añadir otro usuario a tu suscripción?
Si continúas leyendo en este dispositivo, no se podrá leer en el otro.
FlechaTu suscripción se está usando en otro dispositivo y solo puedes acceder a EL PAÍS desde un dispositivo a la vez.
Si quieres compartir tu cuenta, cambia tu suscripción a la modalidad Premium, así podrás añadir otro usuario. Cada uno accederá con su propia cuenta de email, lo que os permitirá personalizar vuestra experiencia en EL PAÍS.
En el caso de no saber quién está usando tu cuenta, te recomendamos cambiar tu contraseña aquí.
Si decides continuar compartiendo tu cuenta, este mensaje se mostrará en tu dispositivo y en el de la otra persona que está usando tu cuenta de forma indefinida, afectando a tu experiencia de lectura. Puedes consultar aquí los términos y condiciones de la suscripción digital.