Selecciona Edición
Conéctate
Selecciona Edición
Tamaño letra
Lletres

No li cal banda sonora

El misteri de l'amor

Joan Miquel Oliver

Empúries

183 pàgines. 16 euros

Llegiríem i valoraríem de la mateixa manera El misteri de l'amor si no sabéssim que l'ha escrit Joan Miquel Oliver, músic i compositor, ànima d'Antònia Font? Impossible de saber-ho. Qualsevol opció ens situa irremeiablement en el territori incert de la ucronia. Qui es deixi endur pel prejudici de veure-hi només un subproducte simpàtic per a fans irredempts, es deixarà perdre un molt bon llibre que es defensa sol sense necessitat de posar-hi banda sonora. I qui hi busqui una novel·la amb rebedor espaiós i terrassa assoleiada, amb cortines, butaca i moble bar, transmesa amb prosa asèptica i engolada, no cal que s'hi posi. D'aquí el seu valor: no ens les havem tampoc amb cap marcianada il·legible, ni amb cap esborrany apressat, sinó amb una sèrie de relats encadenats que diuen coses bastant importants i difícils de formular (sobre l'amor i el desig, l'animalitat de la condició humana, els mòbils intangibles del present, la creació artística o sobre Mallorca o Barcelona) d'una manera molt planera i com de passada.

El misteri de l'amor és a la seva manera una senyora novel·la del segle, despentinada i sense maquillar, delicada i fràgil, disfressada de recull de relats amorosos i generacionals, amb bucles i monòlegs, referències autobiogràfiques, frivolitats que amaguen perles, llistes de coses i derives divagatòries de caient imprevisible, que condueixen a finals lleus, subtils i inapel·lables, dignes d'algú molt bregat en el cisellat de formes breus. És una mena de novel·la retransmesa amb un idiolecte que llisca avall sense pretendre en cap moment aprovar o deixar d'aprovar el nivell C, sinó tot just desgranar amb ritme i veracitat una sèrie de ficcions gairebé casuals o banals si no t'hi fixes.

De les coses que un servidor n'havia sentit dir abans de posar-s'hi, n'havia tret la falsa impressió que es tractava d'una mena de Tarantula dylaniana, plena d'excentricitats i altres fractures, però seguint endavant amb el símil dylanià, El misteri de l'amor té més a veure amb el talent reticent de les seves Cròniques. Certament no hi trobem gaire res de convencional, com tampoc en les seves cançons: hi ha la mateixa ironia poètica de qui li vol regalar un reggae a l'estimada i resulta que li surt un vals. La mateixa ironia formal, amb un punt naïf, salpebrada d'objectes i afectes immediats.

L'argument de la novel·la és tot un misteri: el misteri de l'amor. Només els relats discontinus i trencats poden apropar-nos a la perplexitat de no saber del cert què està passant, què ens mou a atraure'ns i desagradar-nos, d'on surt la compulsió inexplicable a engegar-ho tot a rodar quan tan bé que anava, o com de sobte cristal·litza una conjunció perfecta i insospitada. Els diferents relats i fragments se succeeixen com el gir d'un calidoscopi que situa en diferents posicions i disposicions els membres de dues parelles de trenta-i-pocs, els seus encontres i desencontres. És impossible de respondre si valoraríem de forma diferent El misteri de l'amor si no sabéssim que l'ha escrit Joan Miquel Oliver, però sí que és possible d'afirmar que en el llibre hi trobem dosis similars de talent a les que trobem en les seves cançons.

* Este artículo apareció en la edición impresa del Jueves, 17 de julio de 2008