Selecciona Edición
Conéctate
Selecciona Edición
Tamaño letra

Les vacances de la Ben Plantada

El Maresme, inspirador del noucentisme de Torres-García i d'Ors

Si, poc abans de celebrar-se a Barcelona l'Exposició Universal del 1888, Joaquim Torres-García i la seva família no haguessin marxat de Montevideo per instal·lar-se a Mataró, d'on procedien, potser el noucentisme hauria tardat massa a tenir cara i ulls i hauria passat de moda abans d'acabar de posar-s'hi. A la bulliciosa i viva capital del Maresme, el noi de cal Torres descobria un univers diferent del que coneixia: les adrogueries i les botigues de comestibles atapeïdes de gra, amb fortor de garrofa -moltes de les quals segueixen existint-; les flamants i estrafolàries construccions del jove Josep Puig i Cadafalch -com la Casa Coll i Regàs, les parades del Rengle o el punt de venda de La Confianza-, que li causaven aversió manifesta i marcarien l'origen de la seva fatal tragèdia catalana; i, sobretot, els edificis neoclàssics de la primera meitat del segle XIX, que li semblaven la millor arquitectura del món -i encara llueixen de forma esplèndida pels carrers i places de la ciutat i de tota la comarca. Mataró, amb una activitat permanent, li va obrir els ulls. Després va venir una llarga temporada a Barcelona, on va estudiar art i pintura. I quan ja podia decidir per si sol, va retornar al Maresme, aquest cop a Vilassar de Mar.

Prop del mar, el filat de la via empresona la terra. És la gran tragèdia de la comarca

No és estrany que la Ben Plantada estiuegés a Vilassar just quan hi treballava Torres-García

Paral·lelament, a les pàgines de La Veu de Catalunya, Eugeni d'Ors s'erigia en l'enemic del modernisme, des de l'ètica a l'estètica, però no tenia alternativa, estava massa a prop del dandisme decadent a l'anglesa. Aportava un anhel, però Torres, immers en el deliri mediterrani de la costa barcelonina, finalment li pintaria la fesomia. Mentre va durar el primer romanç del noucentisme, Torres i d'Ors van ser feliços. No és gens estrany, doncs, que la programàtica Ben Plantada estiuegés a Vilassar just al moment en què hi treballava Torres: "un poblet petit, estret sobretot", amb riera, tarongers, casino, centre esperantista, cases d'indianos, torretes amb loggies i balustrades, masies gòtiques o barroques, i edificis estiuencs de "l'abominable estil que ha degradat el nostre Tibidabo". Xènius/d'Ors no va escriure mai el nom, però, molt més tard, tal com explica Enric Jardí, reconeixeria que el lloc en qüestió era una barreja de Vilassar de Mar, Argentona i Port de la Selva, amb perfums de València i Mallorca.

Encara avui, Vilassar respira l'aire clàssic de Torres-García, malgrat les enormes agressions sofertes, que no són pas les del modernisme, ni de bon tros, sinó d'una altra mena. Un cop travessada la implacable barrera del tren i del camí ral, convertit en l'horrible Nacional II, les construccions anodines del franquisme i la transició ofeguen les presumides cases supervivents d'Eduard Ferrés i Puig, l'arquitecte dels magatzems Damians i el Ritz de Barcelona, el Palace de Madrid i del casino d'Estoril. Més endins, els carrers es tornen blancs, discrets i tranquils, amb botiguetes de fusteria modernista i humil, mansions de cancells generosos que deixen veure l'interior pels vidres mig glaçats de kènties, papallones i colibrís, i tanques balustrades que aixopluguen magnòlies, araucàries i palmeres. Mirant a muntanya: plàstics espellofats d'hivernacles i fanals guerxos, que ningú repara, deixen entreveure els xiprers del cementiri, amb l'esplèndid portal germànic de Ferrés, d'escala domèstica i afable, esculpit per Alfons Juyol, que devia enfurismar Xènius i el propi Torres. Mirant a la platja: casetes que s'amunteguen pels carrers en rampa i, després, el mar travessat pel tren, els camions i els cotxes, igual que un quadre posterior de l'uruguaià mataroní, ja d'estil constructivista. Però els trens i els autos del Torres modern poc tenen a veure amb els d'ara, que, a tota velocitat, degollen amb violència una i mil vegades el paisatge. Si ens anem apropant al mar, a poc a poc va apareixent el filat continu de la via que empresona de forma aclaparadora la terra, no sols a Vilassar sinó a tot el Maresme. És la gran tragèdia de la comarca i Vilassar n'és un cas tristament arquetípic i perfecte.

Arreglar-ho és molt difícil. Tot el territori sembla condemnat a ser una zona de pas, de via ràpida. El ferrocarril que va idear el genial Miquel Biada a mitjan segle XIX, el primer de tot l'Estat, va afavorir d'una forma esplendorosa la indústria, les comunicacions i l'oci. El tren encara no molestava i passava de tant de tant, fins i tot la canalla sortia a fer-li adiós. La platja no tenia cap importància, més enllà de la pura mirada d'un balcó estant, per això es va tirar pel dret, ben recte. I les poques vegades que la terra rebel sobresortia enllà, ara respira a fons i fa ufana. És el cas migrat de Caldetes i el seu passeig dels anglesos, poblat de cases elegants d'Enric Sagnier i Eduard Maria Balcells, i sobretot de Sant Pol de Mar, que resta com un oasi magnificent enriquit pels edificis 1900 d'Ignasi Mas i Morell. Enterrar el tren és impossible i desviar-lo resulta massa complicat i car.

Reparar l'altre nyap infecte, l'N-II, sembla més factible, però de moment no s'ha resolt. La intrincada orografia de molts pobles ho dificulta. L'invent del viaducte de Caldetes, inaugurat a la dècada de 1960 per Manuel Fraga, no té nom. De fet, s'hauria d'actuar d'una forma massa revolucionària pels nostres temps: alliberar el peatge de la C 32 i convertir el camí ral en zona de vianants, sense tràfic rodat. Malgrat la inevitable agressió de la via hi hauria, almenys, passeigs marítims. Però, fins i tot a Mataró, que fa temps que té una variant, l'espai que ocupava la carretera encara continua sent una odiosa via ràpida. En el fons, l'impacte de l'autopista C 32 és molt menys greu, tot i que també parteix el territori en dos, de forma radical, els de dalt i els de mar, sense massa interrelació. Tots els pobles de muntanya -sovint d'una bellesa extraordinària, malgrat els inevitables eixamples moderns de torretes i adossades i amb un excel·lent patrimoni arquitectònic- queden deixats de banda. Potser amb això tenen assegurada la tranquil·litat, però també la limitació.

El Maresme acotat, d'una banda, pel superb Montnegre i, de l'altra, per un mar que va de verd gris a blau turquesa conforme s'allunya de Barcelona, és com un Empordà plegat de forma estirada i amb tres ganivetades fondes que l'esventren de dalt a baix. [Fins i tot té l'equivalent del tradicional restaurant Empordà de Figueres amb l'Hispània d'Arenys i les modernitats del Bulli amb el de la Ruscalleda de Sant Pol].

Teresa, la morena i fornida Ben Plantada orsiana, intuïtiva com era, devia veure la futura magnitud de la territorial tragèdia, i potser per això es va acomiadar lacònicament del seu enamorat mentor quan, a finals de l'estiu de 1911, va ascendir lentament al cel, cap al tard, mentre la minyona li desmuntava la caseta de bany a la platja. I qui sap... potser l'endemà ja la tenia ben col·locada a Sant Feliu de Guíxols, a la banda de S'Agaró, mentre ella anava amagant panxa, tenyida de rossa per sempre més.

* Este artículo apareció en la edición impresa del Jueves, 17 de julio de 2008

Más información

  • El Maresme, perles i bunyols