La corda encara tiba

L'edat del coure

Marcel Riera

Viena

80 pàgines. 10,50 euros

Fa un parell d'anys Marcel Riera (Badalona, 1956) va publicar un llibre notable, Lluny, ple de referències al món de la cultura. Amb aquest nou recull, L'edat del coure, Riera torna amb força al món de la poesia amb una extraordinària qualitat on el desig de l'expressió -brillant, amarada de solucions, de lectures- mai no passa per damunt d'un control intel·lectual d'allò que vol comunicar i que sap que ha de dir. Un control nítid, fet d'imatges directes i efectives en què "la claredat penetra moments del passat com una lot la foscor", a la recerca d'aquest "temps gastat" que trobem en una de les cites que encapçalen el llibre. Lector curós i bon traductor, Riera sap collar el vers allà on cal i fer, per exemple, que el poema parli de la prehistòria, com succeeix a 'La funció clorofíl·lica', sense marrades de falsa erudició ni sense caure en l'astorament del modern embadocat.

Riera aposta per fer llum sobre allò petit que ens aproxima a la vida de sempre, com ara a les restes que la platja acumula a la tardor (vegeu 'Just abans dels temporals'), on se'ns descriu "el borbolleig implacable" amb què la mar submergeix les passes del l'home que camina solitari per la platja, o les enumeracions intenses i les olors inoblidables del magnífic poema 'Vaqueries'. 'Un instant en el temps' o 'Les canyes flamígeres' no són només evocacions del poder del record, meditacions sobre el passat, sinó una reflexió sobre allò que ens constitueix i ha fet que fóssim com som. En un altre poema aquesta consciència es permet d'associar la capsa dels cucs de seda i la suavitat de la llengua en un trenat d'imatges molt ben resolt, o de jugar amb els recursos retòrics sota l'advocació de Leopardi ('Fugaços jorns'); i sempre amb un control suau però decidit sobre els mots a emprar i l'adjectivació: els nois grans que pugen als autos de xoc són "ganàpies" i les noies bledes que se'ls miren riuen "d'ànsia i d'esverament".

I hi ha, també, el control adult sobre els records i el judici implacable, no gens mitificat, d'infantesa i adolescència, del ventall d'ignoràncies i sorpreses que ens van constituint -un filtre que unifica molts dels poemes de la part 'El temps gastat'. Un filtre que canvia de textura als poemes 'd'El centre del món' on la memòria imposa una proximitat molt ben travada i plena d'emoció: emoció per l'infant que un va ser, per la llengua que va escoltar, pel món com va ser. 'Termes', 'La massacre dels innocents', 'Patates i llimones' (amb un eco de les 'Clarianes' de S. Heaney), 'Taronges bordes' són grans poemes en la creació d'un món i en la coherència que Riera li sap transmetre. N'hi hauria d'haver prou amb una mostra: els vailets que, sota la xafogor de l'estiu, s'endinsen en la mar oliosa, endins, endins, per poder veure el campanar de la vila; l'esforç els és descomunal, com una mena de desafiament primitiu, però tenen la corda on agafar-se i tenen, sobretot, el delit de veure, de dins la mar estant, la llum a l'altra punta del túnel de la vida: un paisatge fet a la mida d'ells, que, en aquell moment, ningú més no contempla, i al seu voltant "les ones gronxant-los com campanes". És en aquesta saviesa de triar els instants i les imatges que L'edat de coure esdevé un llibre bellíssim, madur, entenedor, sense cap altra pretensió que ensenyar-nos el poder -per ventura mig perdut- de les paraules. FRANCESC PARCERISAS