Cròniques del bar de carretera

Desfent el nus del mocador

Ramon Erra

La Magrana

206 pàgines. 17 euros

Hi ha llocs de poder, llocs amb una imantació literària inevitable, on hi ressonen les històries que importen. Només els cal algú que hi pari l'orella i en sàpiga treure l'entrellat. Els hotels, les residències, els motels i les pensions són els receptacles privilegiats d'identitats en trànsit o en fuga, identitats embarrancades o desplaçades, i són també els llocs propicis pels encontres fortuïts de partícules elementals i d'anonimats de companyia. En una constel·lació propera, els bars de carretera, plantats enmig del no-res i als afores de tot arreu, són com una platja de sorra aspra i negra on hi van a parar tots els naufragis de la comarca, hi fondegen les putes russes i les retirades, hi paren els autocars d'una boda gitana, hi arriba cada vespre el client expansiu, el client taciturn i el client ocasional, s'hi expliquen al voltant del got trossos de totes les històries passades i també de les inventades. Un bar de carretera abandonat evoca com pocs llocs la textura de la memòria que mira enfora.

Ramon Erra (Vic, 1966) esquiva -a base de veracitat- el perill de manierisme que comporta acampar una novel·la en aquesta mena d'escenari tan carregat de ficcions, amb tant de llibre i de cel·luloide superposat, des de Bagdad Cafè, de Paul Bogart, fins la Balada del cafè trist, de Carson Mc Cullers, des de les tavernes de mariners dels Contes d'hivern, d'Isak Dinesen fins a la darrera road-movie o el darrer telefilm que ens haguem empassat una tarda inclement i endormiscada. De tot això, Erra en conserva només un punt del regust de llegenda que emana del lloc, però hi planta llavors concretíssimes i carregades de sentits i emocions que ell se sap millor que ningú, i les fa créixer amb una escriptura que -entre moltes altres virtuts- té la principal de fer que sense ni un bri de dispersió, la novel·la expliqui unes quantes coses alhora: basteix un lloc de la memòria amb l'ordit de relats particulars, tragèdies privades i vides amb revers i doble fons, i alhora la novel·la ens parla d'una geografia precisa i transportable i d'una època inominada però exacta. Aquesta polifonia es produeix mentre la novel·la desplega una reflexió latent sobre el pas del temps: sobre els instants de les escenes que s'aturen i reberveren en els paràgrafs, sobre els jocs que s'obren entre el procés de l'escriptura i els temps evocats, sobre els circuits que fa la memòria per les pistes del passat.

Erra no para de créixer com a escriptor amb cada nou llibre. Després de dos molt bons reculls de contes i d'un llibre de viatges per Bòsnia, confirma ara a la seva primera novel·la les millors expectatives que havia desvetllat. Desfent el nus del mocador reconstrueix amb una escriptura intensa i veraç la cruïlla de relats desolats que ha viscut i contemplat el cambrer d'un bar de carretera secundària, abans de quedar fora de joc als quaranta anys, expel·lit del seu món per culpa d'un accident. Li queda la cara desfigurada, el fan fora de la feina i es tanca en un pis a escriure per provar de desfer el nus que li lliga la boca de l'estómac. La reclusió de l'escriptura que mira amb ulls fixos enrere ben aviat es veu envaïda pel present imprevisible que avança, quan s'hi posen les veïnes de sota, una mare i una filla dibuixades amb uns pocs traços i amb mà mestra, en una novel·la que sembla d'entrada que ha de ser la novel·la d'un lloc abolit i de les històries que s'hi explicaven, però que es converteix de seguida en la novel·la d'uns personatges que entre tots conjuren un clima moral. Amb una escriptura sensorial i matèrica, i un fraseig que s'ajusta als dictats de la memòria, sense posar-se al servei de cap rigidesa ni cap mena d'esquematisme estructural, Erra deixa i reprèn els fils d'un ordit que fa la trama d'un món que és alhora una ferida i el testimoni d'una nova ruralitat global, posturbana i postindustrial, ancorada al costat de la carcanada rovellada d'un tractor fòssil, entre el desert de Mojave i el Lluçanès.