El pont Mirabeau
El pont Mirabeau recull tres carrers, l'avenue Émile Zola, la rue de la Convention i la rue Balard, i els aboca, ja a l'altra banda del Sena, precisament a la place de Barcelone. "Sota el pont Mirabeau s'escola el Sena", va escriure Apollinaire, en un poema cèlebre i, anys més tard, un altre poeta, Paul Celan, en un poema dedicat a la poeta Marina Tsvetàieva, parla del pont Mirabeau i ho fa amb una cita implícita del poema d'Apollinaire: "Del carreu | del pont, d'on | va anar a estavellar-se dins la vida, | en vol de ferides, -del pont Mirabeau." Tot això no deixarien de ser curiositats de poetes, si no fos que Paul Celan, sembla que el vint d'abril de 1970, es va llençar al Sena per suicidar-se. I ho va fer, també ho sembla, des del pont Mirabeau. I si dic "sembla" dues vegades, és perquè no el van trobar fins al primer de maig i la data en què va tenir lloc aquell "vol de ferides" que el va dur a cabussar-se dins la mort no és segura, i també, és clar, perquè ningú no va veure que es llancés al Sena des d'aquell pont. Les seves referències al pont Mirabeau en aquell poema potser eren premonitòries.
Paul Celan, que era jueu ("Tots els poetes són jueus", havia escrit la Tsvetàieva, que no ho era), duia a l'ànima unes ferides considerables. Es va escapar de la seva Bucovina natal, on havien mort els seus pares, empresonats pels nazis, i sempre va dur el sofriment que havia estat per culpa seva. Ell es va amagar, però la seva mare, fatalista, no va voler fer-ho. Ningú no pot fugir del seu propi destí. Paul Celan va creure sempre que els havia d'haver obligat a amagar-se.
La seva llengua materna era l'alemany, la llengua dels assassins dels seus pares. La llengua dels assassins dels jueus. Celan va marxar, després de la guerra, a Viena. Finalment va creuar Alemanya i va anar a París. A París s'hi va casar, hi va tenir un fill, hi va fer classes d'alemany a l'École Normale Supérieure, hi va traduir i hi va escriure poemes. I s'hi va suicidar.
Deia que un poeta havia d'escriure en la seva llengua, que si no ho feia, deia mentides. També deia que la llengua era la pàtria del poeta, encara que aquesta llengua fos l'alemany i el poeta fos jueu. Ell va viure, a París, la solitud jueva i la va viure en alemany. Va forçar l'alemany per extreure'n la seva poesia misteriosa, carregada de sentit, precisa, fascinant. I si pot semblar difícil és perquè volia que el lector la treballés, aquella poesia, i que alhora, fos treballat per ella. Per Celan, la poesia era una patent d'eternitat concedida a tot allò que és pura mortalitat i vanitat.
Apollinaire, Celan, Tsvetàieva, indissociables d'un pont de París que no sé per què fa dies que em ve al cap d'una manera obsessiva. Un pont i un corrent d'aigua espès que acull, a la tardor, les fulles d'aram dels plàtans de la riba, que va acollir Paul Celan que, des del pont, se'l degué mirar com un doll espès de memòria, que hi va trobar un coixí adormidor de cascalls on reposar.
