Peus de plom

Cireres, som en temps de cireres, encara que aquest any les darreres pluges no els hi hagin anat gaire bé. Massa aigua de cop en el moment que justament no tocava: quan anaven a acabar de madurar.

Desprendre's dels sentiments és impossible. L'art busca el tremolor de la veritat guapa i profunda, que si la toques t'inunda, tota ella, de sentiment. L'art vol aferrar la vida concreta. Agafades així en general, com a termes abstractes, la vida i la mort són paraules buides, especialment la segona. Són taps de no cap ampolla. I en canvi cada dos per tres ens trobem algun comentarista que diu que la mort és la veritat i l'única cosa segura. Però l'aprofundiment humà de l'art sempre va dirigit a posar-la en dubte. Encara no hi hagut cap mort ni cap manera de morir que hagi pogut acabar amb la vida. Posem, doncs, la mort sota el microscopi del dubte, però no per substituir-la per una altra ampolla buida, no per posar-se a creure en el cinquè peu del moltó, ni en una mare verge (o sigui, una que ha sigut mare essent encara adolescent) amb un fill que ens reservarà un hotel amb tot pagat, al final, ni en un déu sorgit per generació espontània i que ens promet una orgia perpètua pels segles dels segles en un jardí inacabable ple de pepes inflades i vivents que ens repartiran els set mil plaers carnívors imaginables. No. El negament del valor crucial de la mort ve d'una moguda completament atea.

O pot ser que sí que hi hagi algun déu, o uns quants, però no s'hi fiquen, amb nosaltres, no hi tenen res a veure. La vida terrenal ens l'han deixada a les nostres mans. El bonàs i rabiós Kenneth Patchen diu que el no-sé-què intuïble d'aquí dalt, que fa un cert tuf de cor trencat, ni tan sols ho sap, que hi som. Que per als déus no comptem per res. Si no fos per la tristesa que desprèn, seria la idea epicuriana. L'única manera d'accedir-hi, als déus, és visionària: nosaltres en podem tenir visions, ells ni se n'assabenten. Els sants sí que els veuen o els noten: senten dintre el pit els cops de la cinquena pota del cabró. Que és un animal que sovint ha servit de símbol del diable, però que una cosa ens serveixi de símbol d'una altra no vol dir necessàriament que hi tingui res a veure. Per exemple: el símbol de l'elegància masculina, en la tradició antiga empordanesa, és la camisa rosa, d'un rosa clar gairebé blanc, com es veu en les obres de Víctor Català o de Joaquim Ruyra. Ara bé, la camisa rosa en si, per ella mateixa, no és un símbol: és una camisa. Igualment la cabra. Som nosaltres, si de cas, que les veiem així, de tan aviciats que estem i acostumats a veure visions. Com diu Novalis, el mot "simbòlic" és ell mateix simbòlic.

La intuïció de Patchen és que el cor de la realitat, l'essència de l'ésser, la partícula més elemental de l'univers, la primera matèria de tot, és un sentiment. I segons ell és un sentiment tirant a trist, com un enyorament. Això no implica que no n'hi hagi d'altres: quan et veig els dits de les mans sento una sensació de plaer tan preciosa que quasi fa mal: com si tota la intenció de la realitat fos arribar a produir quatre cireres perquè les cullin les teves mans, i encara me'n vindràs a regalar més de la meitat.