Batre el coure

No és freqüent que una empresa, amb el mateix nom i la mateixa activitat, celebri 200 anys d'història. No és freqüent que ho faci obrint un museu i publicant no menys de tres llibres alhora, cosa que, tot plegat, li ha suposat una inversió de més de 2,5 milions d'euros. Segurament, totes aquestes rareses es deuen a la singularitat de la matèria primera amb què aquesta empresa treballa: el coure, un metall al servei de la humanitat des de fa 4.000 anys i plenament vigent a la nostra societat tecnològica.

L'empresa es diu La Farga Lacambra i té la seu, des de 1852 -es va fundar a la Barceloneta el 1808- a Les Masies de Voltregà (Osona), concretament al kilòmetre 73,5 de la C-17, tot just abans d'entrar al nucli de Vinyoles d'Orís, punt des d'on surt una carretereta que du fins a la llera del Ter. Coneguda popularment com "la Colònia de l'Aram", és de fet una més de les colònies fabrils que s'estenen al llarg del riu, però novament amb dues característiques que la fan ben especial: és l'única de la zona dedicada al sector de la metal·lúrgia i l'única que manté a ple règim l'activitat productiva, contràriament a la majoria de les indústries cotoneres, que van plegar massivament durant les dècades dels 70 i 80.

La història antiga i la contemporània es donen la mà al llarg de 4.000 anys gràcies al coure

El museu mostra la gran quantitat d'utensilis que ha creat l'home amb el coure i els seus aliats

La Universitat de Vic ha assessorat la compra d'objectes a subhastes internacionals

Internet, que funciona gràcies al coure, ha facilitat l'adquisició de les peces del museu

Quan es deixa la C-17 per enfilar l'esmentada carretera res pot fer-nos suposar que ens dirigim cap a un museu. El trànsit de camions és constant i el camí, que travessa un canal derivat del riu, mor a una tanca amb guàrdies de seguretat darrere la qual es divisen naus industrials i grans magatzems (40.000 metres quadrats construïts sobre una superfície de 124.000).

Cal fer uns quants revolts entre aquests edificis, enfosquits per l'ús diari i entre els quals formiguegen vehicles de transport, per arribar a un xalatet modernista restaurat, coronat per una torre als quatre vents i amb l'entrada noble porxada: és inconfusiblement la "casa dels amos", com se la coneixia abans, ara convertida en Museu del Coure, inaugurat el passat 16 d'abril.

Ens rep Carme Sáez, directora de desenvolupament corporatiu de La Farga Group, que tal és el nom actual de l'empresa, de la qual depenen tres companyies: La Farga Lacambra, dedicada a la fosa de la ferralla per obtenir-ne l'alambró -fil de coure- i els billets -blocs cilíndrics- amb els quals s'elaboren els diversos productes (150 treballadors, 400 milions d'euros de facturació anual); La Farga Tub, que fabrica tubs per a sanitaris, aires condicionats, conduccions industrials, etcètera (78 treballadors, 100 milions de facturació); i La Farga Rod, especialitzada -copio, i si us plau no demanin explicacions- en "la producció d'alambró electrolític partint de càtode de coure obtingut per un sistema de colada continua" (25 treballadors, 350 milions d'euros); finalment, hi ha la Fundació La Farga, de la qual depèn el museu i la gestió de la celebració del bicentenari. És encara a hores d'ara una empresa familiar, ja no en mans dels seus fundadors, els Lacambra (veure requadre), sinó els Fisas. El president del consell d'administració és Vicenç Fisas i el conseller delegat, Oriol Guixà.

Però totes aquestes dades un les coneix després de la visita al museu i sincerament tenen molt poc a veure amb la primera sensació que el visitant rep així que travessa el llindar i que no és altra que la de trobar-se en un museu d'art. A mà esquerra queda un poderós martinet, l'eina simbòlica de les fargues, que servia per batre el coure (o el ferro) i que bé podria ser obra de Chillida, i al davant, al centre mateix de la sala, una peça de l'escultor Josep Vernís, feta expressament per al museu, titulada La farga d'Hefest.

S'inicia d'aquesta manera un viatge fascinant en el qual la història antiga i la contemporaneïtat es donen la mà al llarg de 4.000 anys de civilització sota el lema El coure, un conductor de la història: un metall noble que ocupa la casella 29 a la taula dels elements periòdics de Mendeleiev amb la nomenclatura Cu, deguda al químic suec Jöns Jakob Berzelius (1779-1848) i derivada del llatí cuprum, que al seu torn provenia del grec Kýpros, el nom de l'illa de Xipre, abundant en jaciments, on la mitologia situava la farga d'Hefest -el Vulcà dels romans- i on la seva dona, Afrodita (Venus), va sorgir de les aigües i va reflectir la seva bellesa en un mirall de coure, element des de llavors associat al divendres -el dia de Venus- i al gènere femení, simbolitzat posteriorment pel també suec Carl von Linné (1707-1778) amb el cercle i la creu inferior. I per si tot això encara no fos prou dens de referències, un altre químic i físic, anglès aquesta vegada, John Dalton (1766-1844), formulador de la teoria de l'àtom, va simbolitzar el coure amb una 'ce' encerclada, avui contrasenya dels drets d'autor, qui sap si relacionant el metall amb les antigues matrius de bronze de les quals s'extreien el tipus d'impremta.

Però abans d'entrar en matèria cultural, és corprenedor observar com aquest material es presenta a la natura. Hi ha una col-lecció de roques que ho explica i que novament esdevé una escultura de colors vivíssims: el groc i blanc de la calcopirita, el marró verdós del coure natiu, el verd maragda de la dioptasa, el platejat de la cuprita, l'or vell de la tetraedrita, novament el verd, però ara vetejat de vermell, de la rosasita. Són les bellíssimes maneres en què el metall, amb percentatges variables i combinat amb altres elements, surt de la mina.

La història humana, la de la transformació, ve a continuació. En aquest punt és imprescindible citar els dos grans aliats del coure: l'estany, fos amb el qual forma el bronze, més resistent i fàcil d'amotllar que el metall originari, conegut 3.000 anys abans de Jesucrist i que va tenir l'honor de batejar una era històrica; i el llautó, resultant de l'aliatge amb el zinc, amb molt bones propietats mecàniques i acústiques i una notable resistència a la corrosió, que data de l'edat del ferro -1300 aC-, encara que per l'època encara es confonia amb el coure i el bronze.

La quantitat d'utensilis que l'home ha creat amb aquests materials és admirable i el museu en fa una síntesi espectacular: des de puntes de llança, fíbules, figuretes votives de diferents èpoques i civilitzacions, segells, monedes, un mirall de bronze etrusc del segle III aC o un elm grec de l'edat de Pericles que sembla dissenyat per De Chirico fins a, ja a la segona planta del museu, campanes de l'Edat Mitjana i tota mena d'objectes de llautó relacionats amb els grans descobriments científics dels segles XVII i XVIII: rellotges de sol, polarímetres, brúixoles, microscopis, sextants, telescopis, mesuradors de nivells, transportadors d'angles, etcètera. A títol de curiositat, s'hi troben coses com ara un deliciós estoig d'arquitecte del segle XVII, amb regles, esquadres, goniòmetres i compassos lluents com el primer dia i un telègraf de llautó del segle XIX que et fa pensar amb les dificultats amb què treballaven els periodistes de l'època. Però la conclusió no pot ser cap altra: l'enginy humà no té aturador.

També s'hi troba, al museu, un racó dedicat a l'experimentació física per tal de constatar les excel·lents propietats del coure com a conductor de l'escalfor i el corrent elèctric. Hi trobem, per exemple, un sistema de fre magnètic, per inducció d'un corrent de Foucault, que ens permet entendre com s'atura un Ave (el mateix principi es veu que intervé també a una cuina de vitroceràmica, però això ja se'ns fa més obscur); o un levitador electromagnètic que fa que un cilindre de coure es mantingui en suspensió entre els dos pols. Una mica més enllà una vitrina explica un altre valor d'aquest metall: el símbòlic, associat a l'or i la plata. Monedes de bronze se'n fan des dels temps més remots, però resulta que ara han conegut una inesperada revifalla amb la introducció de l'euro. Però la part més emotiva es troba al final del recorregut, en una cambra fosca on ens parla una veu enregistrada i s'il·luminen objectes més o menys quotidians que deuen al coure la seva existència: des d'un cap de bus soviètic o una hèlix de vaixell fins a uns platerets, un saxofó o una timbala; des d'una olla casolana i estris de cuina -¡per si no n'hi hagués prou, el coure té grans propietats fungicides!- fins a diversos atuells litúrgics (missals, encensers, creus); des d'un braser fins a una màquina d'ensulfatar la vinya. Tot això semblaria que ens parla de temps remots, però de sobte descobrim que al costat d'aquests objectes del temps hi ha també un lector de dvd, una placa solar, una aixeta, un microones, un mòbil o un cable d'antena de televisió domèstica, per no parlar de tota mena de filaments, des dels més humils fins als que es fan servir per les catenàries ferroviàries. I és en aquest moment quan arribem a la conclusió que a la taula periòdica dels elements no hi ha un amic millor de l'home que el coure (amb permís del ferro, utilíssim, però menys dúctil...).

La Carme Sáez, que, per no atabalar, ens ha deixat sols al llarg d'aquest itinerari, ens explica ara que el museu va ser projectat fa quatre anys i que ha estat realitzat amb la col·laboració de la Universitat de Vic, que n'ha fet els disseny i n'ha assessorat la compra d'objectes a diverses subhastes internacionals (Internet, que, per cert, també funciona gràcies al coure, ha facilitat enormement aquesta tasca). I acte seguit ens omple gentilment de llibres: El coure, un conductor de la història, prologat per Jorge Wagensberg (Lunwerg Editores, 2008), que és una mena de catàleg del museu; La Farga Lacambra, de Rosa Serra i Emili Bayon (Angle Editorial, 2008), volum commemoratiu del bicentenari, amb una extensa història de l'empresa i de l'activitat industrial al Ter; i finalment, El coure (Eumo Editorial), dos volums acadèmics dels historiadors Pere Pascual i Jordi Nadal, el primer dedicat a la producció i el consum de coure a la indústria actual i el segon integrat per un estudi socioeconòmic de la Farga Lacambra.

Ens acomiadem de la nostra amable Beatrice davant d'una altra escultura que simbolitza el procés industrial de la farga: un embut de vidre, ple de ferralla malmesa i opaca, del qual surt un fil de coure lluent com el sol. "Finalment això és el que fem aquí: reciclar materials per extreure'n coure d'una puresa del 99,97%. Aquest metall té això, no perd mai les seves propietats d'origen per més que s'utilitzi. Si em vol acompanyar...". I resulta que no, que l'hora dels adéus encara no ha arribat, perquè el recorregut continua ara per una passarel·la exterior al xalet que es dirigeix cap a l'infern dels forns en funcionament. Però això forma part del següent capítol.