La dansa de la mort

Ja és pega que ni la traducció catalana ni la castellana de l'últim llibre de Philip Roth (Exit Ghost) no aconsegueixin de reproduir amb fidelitat el títol del llibre. La paraula anglesa exit , si va sola, vol dir "sortida", com sap tothom. Ara bé: si la paraula es troba acompanyada d'un substantiu, com en el nostre cas, llavors s'ha d'entendre d'una altra manera, perquè remet a tota la tradició teatral anglosaxona i posseeix un valor verbal, llatí per via directa, sempre indicant que un personatge surt de l'escena per desaparèixer, no per entrar-hi: exit, exeunt, com llegim a Shakespeare. Ja és correcte dir: "L'espectre se'n va", o, en castellà: "Sale el espectro", però cap de les dues traduccions arriba a dir el que diu el títol original de Philip Roth, clau, jo diria, per entendre aquesta gran novel·la.

"L'espectre se'n va' és una mena de 'Comèdia' dantesca abreujada i posada al dia"

Efectivament, al final de tot del llibre, el personatge principal, Nathan Zuckerman, indissimulable alter ego del mateix Roth, després d'haver passat poc més d'una setmana a Nova York, diu que se'n va; és a dir, desapareix de l'escenari "teatral" en què s'ha desenvolupat tot el llibre, això reblat, fins i tot tipogràficament, pel fet que molts diàlegs estan ordits a l'entorn de dos personatges, "Ell" i "Ella". Les últimes paraules, referides, com dèiem, a Zuckerman, diuen exactament això: "I ell se'n va. Se'n va per sempre". El traductor no ha pogut donar-li al títol tota la força teatral de l'original Exit Ghost, però al menys ha salvat la simetria entre el títol i l'última línia de la novel·la, cosa que resultava fonamental: L'espectre se'n va (Barcelona, La Magrana, 2008).

Perquè "allò" que passa una setmana a la ciutat de Nova York, un Zuckerman operat de pròstata, amb incontinència i amb l'habitual incapacitat sexual que escau a bona part del operats d'aquesta bírria d'òrgan anatòmic masculí; "allò" que abandona la vida tranquil·la al camp per una estada a Nova York amb la fe que una injecció de col·lagen a la bufeta li ha de permetre resoldre la incontinència; "allò" que s'enamora inesperadament d'una noia relativament jove i atractiva, Jamie; "allò" que visita la que va ser segona dona i gran amor d'un escriptor dit Lonoff, i "allò" que té entrevistes amb un biògraf de tercera categoria que només es preocupa de saber si aquest tal Lonoff s'havia allitat amb la pròpia germana (com Byron), o no, aquest "allò" no és tant un personatge normal, anomenat Nathan Zuckerman, com l'espectre d'ell mateix, és a dir, la mort: altra vegada sona Shakespeare.

Doncs, aquesta novel·la està tramada al voltant d'un element que no té res d'anecdòtic, ni en la vida del personatge principal, ni en la vida de la dona de Lonoff, Amy Bellette -que té un càncer presumiblement irremeiable-, ni tan sols en la vida d'aquesta parella tan típicament nord-americana, feliç i benestant, formada paradoxalment (i gens inusualment) per Jamie, el seu marit i l'amant d'ella. Allò que ronda tota la novel·la no és l'admiració de Zuckerman per l'escriptor Lonoff que ja no llegeix ningú als Estats Units, ni els afanys del pseudo-biògraf per assabentar-se d'una minúcia irrellevant en tota crítica literària de solvència, ni la fal·lera de Jamie i el seu home per abandonar Nova York i establir-se al camp, a causa del terror que els ha agafat després dels atemptats del famós onze de setembre.

Allò que ronda tota la novel·la, fins a l'última línia, és la Mort, i d'una manera potser menys evident, però més eficaç literàriament parlant, que, posem per cas, balla la Mort als Quaderns de Malte, de Rilke, o a La pesta, de Camus. Per això el llibre resulta una mena de Comèdia dantesca abreujada i posada tant al dia com a la inversa: del cel de la vida camperola al purgatori de la gran ciutat (inclosa la purga de les torres bessones), i d'aquest a l'infern del regnat de George Bush (inclosa la guerra d'Iraq). Llavors, quan acabareu la lectura, tot se us configurarà en la ment i en la memòria del llibre com una sèrie de cercles concèntrics perfectament ordenats. Primer cercle: la malaltia prostàtica de Zuckerman, el tumor cerebral de Bellette, la relació tramposa de Jamie i el seu home, la mediocritat del mal biògraf. Segon cercle: la mort dels avis, pares i amics de Zuckerman (que anuncia, com un àngel apocalíptic, la mort del mateix protagonista) i la desaparició de Lonoff de la memòria col·lectiva. Tercer cercle, ja d'ordre "objectivament històric": el crepuscle de la civilització nord-americana, la mort de la bona literatura i dels lectors, la maledicció de tenir un president com el que tenen. Per això, quan "l'espectre" se'n va, és a dir, quan surt de l'escena, deixa un paisatge ple de fantasia i al mateix temps de gran devastació: se'n va la Gran Senyora, aquella que esborra d'un sol cop, mentre dansa, protagonistes, aventures, llibres i història.