Piu piu

Resumint: si l'airejament del submaterialisme ahistòric en la perspectiva d'una atmosfera de mala qualitat, pobra i enrarida, acompanyat d'un bloqueig insalvable de les sortides d'emergència que ja estava cantat des del temps de Proserpina, poden produir un augment de la visió, una retroalimentació positiva de les formes de moure el cervell encara no catalogades però ja, això sí, practicades aquí i allà per les noves generacions de totes les edats, des de la fornada més nova de vells professors revolucionaris fins als més tendres i retrògrads adolescents de sempre (o a l'inrevés), i que per cert ja no seran els de sempre per raó de la damunt dita airejamenta de la subhistòria antimaterial del futur que ens espera a la cantonada amb la llibreteta de posar les multes a una mà i a l'altra res perquè és manc i només en té una, encara podrem dir que hem estat de sort, quan ens ho expliquem, emocionats i riallers, la centúria que ve.

Ara, si l'oportunitat de convertir la hipocresia en carn picada només ha de servir per deixar deixades anar despullades les brutes mentides bastes dels hipòcrites que van amb una porra en una mà i una altra a l'altra, per dir-ho amb un símbol fàcil, com en temps dels virreis o d'ara, ens les haurem d'haver amb els mateixos mals vicis i les mateixes pobres virtuts de sempre però pitjor, com figures d'escacs amb pistola i sense res que pugui servir de tauler, figures d'escacs armades fins a la fusta de les dents i flotant en el buit absolut on no hi ha res a dir ni a callar, i de resultes es pot dir que ens trobarem bàrbarament desemparats davant de la barbàrie i per poder salvar els papers més importants de la nostra condició d'humanets haurem de tornar a inventar formes de bogeria inclassificades, com en els tristos temps de Frederic Nietzsche o del tremebund Antoní Artaud, per dir-ho clar i català.

Ara bé, com que les llavors que suraran del naufragi no seran les que de mala manera van arrencar i arrenquen els farsants feixistoides que fan veure que van amb el cap dret però de fet no paren d'engegar reüllades cap avall per veure d'encertar la trepitjada i esclafar ben esclafat En Patufet, sinó les que llançà al vent Joan Miró, per dir un exemple, el que passarà serà que els seus quadros deixaran de valdre cap diner, cosa que a ell no li representarà cap perjudici perquè ja no en necessita i a més sempre va ser una persona més aviat austera en tot menys en les ganes de fer créixer, de fer sorgir llavors de les quals sortiran noves plantes que són les que van regenerant l'atmosfera o, encara més ben dit, que la produeixen, la creen. O creus en creus?

Amb això, és clar, no podria ser altrament, s'ha d'imposar, i ens sorprendrà, una manera nova d'escapar-se'ns el temps de les mans, una visió diferent de la mesura de les primaveres, una fins ara encara no profetitzada sensació que els dies i els anys suren sense gravetat, passen volant... La novetat més notable serà la desaparició de les setmanes: no serà mai més diumenge. I tampoc hi haurà dillunsos. Ara, no tinguis por: s'obriran, quan toqui, les castanyes, i els senglars pariran senglarets quan toqui, això segur. I nosaltres batejarem els dies amb noms nous.