Exòtics i familiars

Des del segle XIX, els museus dedicats a l'etnologia han estat un calaix de sastre, on les potències de cada moment han exaltat i explicat la seva visió del món i d'ells mateixos. Primer per mostrar la riquesa dels imperis colonials, després per reflexionar sobre la pròpia identitat, el cert és que tants canvis d'orientació els han obligat a replantejar-se periòdicament el seu paper i les seves funcions, per adaptar-se a noves necessitats.

Ara per ara, el vell model de museu com a recull d'antiguitats exòtiques ha esdevingut un centre on es treballa amb la relació de l'home amb el paisatge i amb la diversitat cultural. Així doncs -en estar situats a primera línia en temes tan calents com la identitat, la multiculturalitat, la globalització o la immigració-, es troben al mig d'un debat sobre per què han de servir els museus del futur. Però, què es un museu d'etnologia? Com deia una vegada el conegut antropòleg Gustau Nerín, "el problema per definir un museu d'etnologia no està en saber què hi ha d'anar, sinó en decidir què és el que no hi ha d'anar".

El predomini dels museus d'art ha dut els etnològics a una subsistència feble

L'etnològic de Barcelona és el que ha sofert més debats sobre el seu futur

De museus 'exòtics' han passat a ser llocs on repensar la nostra identitat

El Museu de la Pesca de Palamós es proposa ser "el museu de la gent"

La immigració ha anat modificant la forma de mostrar dels museus

"S'ha d'evitar exotitzar l'immigrant", alerta l'investigador Josep Martí

Per definició, excloent les ciències naturals, tota la resta és cultura. Des d'un quadre a una espardenya, tot queda dins del camp semàntic de l'antropologia. Tanmateix, tot i ser la ciència més propera a la vida quotidiana de la gent, s'ha guanyat una dubtosa fama de disciplina purament especulativa, que segueix resultant tan complicada d'entendre pels neòfits com difícil d'explicar pels seus practicants. L'antropologia és -per definició- l'estudi de tot el que té relació amb l'ésser humà. Camp d'una complexitat i d'un volum tan desbordant que -com li he sentit dir al benvolgut Manuel Delgado- acaba convertida en una matèria especialitzada en allò que ningú altre vol estudiar, en una ciència dels marges, en tant que s'ocupa d'un material no sols físic, sinó també immaterial, on hi ha des de cançons i receptes de cuina fins a maneres de parlar i de pensar.

El passat mes de març es va signar un conveni per a la creació de la Xarxa de Museus d'Etnologia, prevista en el Pla de Museus de Catalunya, que també inclou el polèmic Museu Nacional de la Societat (més conegut com a Catalònia) del que formaran part en el futur els museus integrats en aquesta xarxa. És aquesta una eina que neix amb la voluntat de descentralitzar el territori i facilitar la coordinació i articulació de polítiques comunes, en temes com la gestió i conservació del patrimoni. Però, mentre es veu com funciona, arriba el moment de plantejar-se el paper i funcions dels museus d'etnologia.

Entre els professionals entrevistats, tots coincideixen que fa molt de temps que s'esperava la xarxa, i en general ha estat ben rebuda. Jordi Tura -director del Museu Etnològic del Montseny-La Gabella- ho resumeix molt bé: "gaudim d'un patrimoni múltiple i per això ha de servir la xarxa, per tenir un projecte més global, que sigui positiu per a cadascun dels projectes locals".

Aquesta nova entitat estarà formada inicialment pel Museu Etnològic de Barcelona, el Museu Etnològic del Montseny-La Gabella, l'Ecomuseu de les Valls d'Àneu, el Museu Comarcal de la Conca de Barberà, el Museu dera Val d'Aran, el Museu Comarcal del Montsià i el Museu de la Pesca de Palamós. Es tracta d'una primera tria, a la qual s'hi aniran afegint altres centres i en la que hi ha una gran diversitat. D'una banda, tindríem el museu d'etnologia clàssic, dedicat a les cultures exòtiques o a la pròpia societat. D'altra banda, museus locals reconvertits, propis de municipis que no poden tenir un museu d'història, un altre d'arqueologia i un altre d'etnologia. I també museus més innovadors que s'enfoquen cap a noves formes de presentació, com els ecomuseus o els centres d'interpretació. Tot i que els unifica una sèrie de problemes similars.

La dèbil situació de l'antropologia com a disciplina i la preponderància dels museus d'art -com a grans aparadors on exhibir la potència cultural d'un Estat-, els ha portat a una subsistència molt feble. La seva mateixa història ja ens mostra un reguitzell d'entrebancs, derivats molt sovint d'una dificultat per fer comprensible al públic les col·leccions que s'hi exhibeixen. De fet, van començar com una mostra de la potència colonial, dedicada exclusivament als "exòtics". Per convertir-se, en les darreres dècades, en llocs on repensar la pròpia identitat i la dels altres, tasca que la immigració i els actuals conflictes comença a fer cada cop més urgent. Això explica que, al llarg dels anys, hagin experimentat freqüents canvis, tant de continguts com de plantejaments. Situació encara més complexa si tenim en compte que pateixen una afluència de públic força reduïda, una situació econòmica sovint precària i una missió poc definida.

Josep Martí és investigador del CSIC (Centro Superior de Investigaciones Científicas) i autor del llibre El folklorismo, uso y abuso de la tradición. Als 12 anys, un dia que plovia, els pares el van portar a l'Etnològic de Barcelona. Encara recorda la viva impressió que li van produir un parell de caps reduïts dels indis shuar (els famosos jíbaros ), una de les peces més repetides i populars d'aquesta mena d'exposicions. Llavors, pels infants, un lloc així era una finestra cap a l'aventura. Però -ens aclareix- els museus no poden ser llocs per a la nostàlgia d'una diversitat que es va perdent. Per aquest antropòleg, "han de ser un aparador on veure el resultat de les investigacions, i alhora, un lloc on a l'espectador se li faci entenedor allò que és estrany, i on pugui percebre com estrany allò que li és familiar". Encara que per això "fan falta idees clares del que es vol ensenyar, sense fer-hi política, que pugin acostar al públic a uns espais sovint ignorats".

- Del museu colonial al museu de la gent.

El coneixement que té d'aquests llocs la gent del carrer es pot copsar amb la següent anècdota. Quan vaig anar a l'Etnològic, en donar-li l'adreça al taxista, se'm va quedar mirant i al final va exclamar: "Ah, és clar, vostè vol anar a l'Antològic!". En explicar-li a l'Enric Miró, cap d'exposicions del museu, m'ho confirma: "Aquí estem acostumats a què ens confonguin amb l'enològic, l'entomològic... qualsevol cosa".

La història de l'Etnològic de Barcelona és prou clarificadora. Comença a principis del segle XX, amb l'estudi que va fer la Mancomunitat de Catalunya per crear un Museu d'Etnografia de Catalunya. Passada la guerra civil, el projecte es reactiva i -l'any 1942- Tomás Carreras arrenca el Museo de Industrias y Artes Populares, instal·lat dins del recinte del Poble Espanyol. I set anys després -l'any 1949-, el Museo Etnológico y Colonial. Dedicats, de forma complementària, el primer a ensenyar la unicitat de la cultura hispana; i el segon, a transmetre la idea de què l'Espanya franquista era una potència colonial. Això explica que aquell primer Museu Etnològic -situat a la seva seu actual des de 1973- estigués farcit d'objectes de Guinea Equatorial, Filipines o el Marroc. I és que parlar d'identitat sempre resulta complicat. Com diu Francesc Martí: "és un perill limitar els museus a aquest únic tema, ja que se'n pot fer un mal ús polític".

L'Etnològic de Barcelona és, actualment, el conjunt etnogràfic més gran fet mai a casa nostra, amb 8.000 objectes en reserva i 2.000 exposats. Té una col·lecció coneguda internacionalment de peces japoneses i una de les més importants en pintura australiana sobre escorça. Tanmateix, rep un 10% del pressupost del Museu Picasso i ha estat, al llarg dels anys, el centre que ha sofert més debats sobre el seu futur. Per això, com defensa el seu actual director, Josep Fornés, "el gran repte és passar dels museus com a cementiris del coneixement a llocs on es reflexioni sobre la vida. Mostrant el patrimoni en la seva pluralitat, per fer que l'espectador s'adoni de la societat complexa on viu". Ensenyar, per tant, a mirar, fomentant que "les nostres vitrines siguin capaces de provocar més preguntes que respostes en l'espectador, i treballant sempre amb la participació de la població".

Aquesta idea d'obrir-se al públic i fer-hi participar tota mena d'associacions i col·lectius ciutadans és un dels trets que comparteixen tots els centres consultats, com en el cas de Jordi Tura -director de l'Etnològic del Montseny-La Gabella-, quan diu que el seu museu "a part de promoure i facilitar la tasca dels investigadors, ha de buscar una línia de proximitat amb la gent".

El museu Etnològic del Montseny-La Gabella, situat a Arbúcies, es va crear l'any 1985 amb la voluntat de dignificar la identitat local, amb peces donades pel propi veïnat. Però aquí, les explicacions i el discurs que se'n fan no estan enfocats a ensenyar objectes antics o insòlits. En el fons, allò que s'ensenya és menys important que com s'ensenya. Tot i respectar una evolució cronològica -que comença a la prehistòria, segueix amb el passat medieval, el món pagès i el desenvolupament de la indústria local-, no vol ser una simple col·lecció d'objectes en una vitrina, sinó una institució concebuda en perspectiva de territori. "Tot i pertànyer a un àmbit local, la visió no és localista. Treballem amb la idea de paisatge cultural, interpretant la natura i l'entorn mitjançant la manera en què ha estat modelat per l'ésser humà".

- El museu, més que un edifici. En la darrera dècada, aquests centres han afegit al seu mandat de preservar el patrimoni la tasca d'atraure visitants. D'alguna manera, el poble sense museu no surt al mapa. Això s'integra en un "model econòmic basat en la promoció del propi lloc", defensada per l'antropòleg Xavier Roigé, professor de la Universitat de Barcelona i membre de l'Institut Català d'Antropologia (ICA), institució on, el passat setembre, es van organitzar unes jornades sobre els museus d'etnologia i el seu futur.

Segons va argumentar llavors, pel professor Roigé "el patrimoni s'ha de vertebrar augmentant l'activitat i utilitzant-lo com a reclam turístic, creant imatges amb característiques locals: gastronomia, arquitectura tradicional o mercats medievals". Per fer-ho, s'han suggerit diverses fórmules, que busquen convertir el museu en una proposta més de lleure, que ofereixi un conjunt on paisatge i cultura formin part d'un tot. Això seria el cas dels ecomuseus, creats als anys 60 per l'etnografia francesa. Llocs com l'Ecomuseu de les Valls d'Àneu o el Museu dera Val d'Aran, que proposen una immersió de l'espectador en les formes de vida dels Pirineus.

En aquesta línia de treball es troba el Museu Comarcal de la Conca de Barberà, a Montblanc, gestionat per una associació sense afany de lucre, a mig camí entre el museu comarcal (un dels pocs que hi ha a Catalunya) i l'ecomuseu, amb cinc seus descentralitzades. Tot i que, al seu director, Maties Solé, aquesta etiqueta no el satisfà gaire. Segons diu, "les definicions són el de menys. El futur passa perquè els museus siguin una cosa viva -capaç de generar activitats-, més que en seguir com simples conservadors d'una determinada col·lecció".

A diferència del que havia estat tradicional, en aquests nous espais l'edifici ha estat substituït pel territori, i el patrimoni ha desplaçat el concepte de col·lecció. La nova aposta és canviar la impressió visual -pròpia de les vitrines-, per l'experiència directa, aconseguida per la connexió entre el museu i el seu entorn. Extensions que inclouen visites a masies, restes arqueològiques o fàbriques antigues. Però també activitats tan variades com recitals de contes, concerts musicals o trobades amb gent gran.

Ser "el museu de la gent" és el que proposa el Museu de la Pesca, a Palamós, un centre amb molta proximitat, instal·lat en un vell edifici del port on tot és a l'abast i existeix la voluntat d'establir un diàleg directe entre la societat i la cultura marinera. Com explica el seu director, Miquel Martí, el patrimoni que s'hi mostra té una clara voluntat pedagògica. Vol ser un element per sensibilitzar les noves generacions, en temes com la sostenibilitat o la preservació dels fons marins. I alhora, una manera d'explicar a l'espectador la realitat econòmica, social i cultural del sector pesquer.

Palamós ja tenia, des de 1920, un museu local -el Cau de la Costa Brava-, típic exponent dels museus noucentistes, basat en exposar objectes "exòtics, rars i llunyans, perquè abans el que es volia veure era el que no es tenia a casa". Però a finals dels anys 80, el fons es municipalitza. Moment coincident amb la presa de consciència que tot un estil de vida s'està perdent amb l'impacte de la modernitat. Així, el 2002, es crea l'actual Museu de la Pesca, que vol esdevenir un gran centre de reflexió sobre la Mediterrània i la seva importància per Catalunya.

Ara, junt amb d'altres museus -com el Comarcal del Montsià, que també té un apartat dedicat a la pesca-, és vist com un "mediador entre les formes històriques de viure i la societat actual". El seu director ho assenyala: "no gestionem una col·lecció, som un museu de present, en constant col·laboració amb el sector pesquer i amb la gent que viu al litoral català, per tal d'ensenyar aquest patrimoni al jovent del nostre país".

- Noves identitats, nous reptes. Els museus es transformen al ritme d'una societat canviant. En aquest sentit, l'impacte de la immigració esta modificant els paràmetres amb què s'enfoca la manera d'ensenyar i comentar allò que es mostra. Enric Miró recorda que, ara per ara, a Barcelona es parlen 350 llengües i les vitrines de l'Etnològic comencen a ser "menys una mostra exòtica que un recull on s'hi poden veure identificats els nouvinguts". Josep Martí opina que "s'ha d'anar amb molt de compte, perquè els objectes s'exotitzen i es pot exotitzar l'immigrant. Però el patrimoni és una bona manera d'integrar-lo".

Jordi Tura també defensa que "el concepte d'identitat és cada cop més plural", fins i tot en un lloc com Arbúcies, on un 22% de la població ja és vinguda de fora. Per això, "aquest estiu -diu Tura- farem una exposició sobre col·lectius romanesos, la principal població immigrant". I a Palamós, amb un sector com el pesquer, on la gran majoria de tripulacions estan integrades per treballadors magribins i senegalesos, també han començat una línia similar.

El museu actual ha de ser capaç d'emocionar el públic, de fer-lo participar i de contribuir a l'aparició d'un nou imaginari que faciliti la cohesió social. Molt més si tenim en compte que, de mica en mica, la mirada es va tornant equivalent, en la mesura que per a les noves generacions -siguin fills de catalans o d'immigrants-, un estri neolític comença a ser tan indesxifrable com una arada o un xerrac, eines d'ús quotidià només fa unes dècades. I és que, d'aquí a poc, termes com exòtic o local s'hauran de repensar molt seriosament.