C. C.

Sí, Claudia Cardinale, la nostra Claudia, aquella Claudia que ens estimàvem perdudament, ara llegeixo que ha fet setanta anys. És natural que la gent envelleixi, és natural que s'arruguin les cares, que els ulls empal·lideixin, que els cabells es tornin blancs, que les carns s'afluixin, que els moviments perdin la gràcia de cadell. És natural. Ho sabíem, era això que en diuen llei de vida. Llei universal. Però per a ella no. No per a la nostra Claudia. I, encara que els diaris ho duguin, de cap manera ens ho creurem. I és que la nostra Claudia és eternament jove. Sempre serà tal com era quan la vam descobrir, tal com era quan ens agombolava els somnis de la joventut primerenca. Eterna en els seus vint-i-cinc anys de jove deessa mòrbida, noia innocent de poble, aferrada a la seva maleta, quan era La noia de la maleta. Dura i esforçada proletària en el suburbi milanès, quan vivia en l'univers de postguerra de Rocco i els seus germans. Decadent i incestuosa, a la Volterra etrusca, sota els Estels errants de l'Óssa. Pletòrica, sensual, apassionada, a la Donnafugata d' El Guepard . Una mica bleda en la seva figuració de la puresa, però sempre encantadora, en el deliri autocomprensiu de Fellini, 8 1/2. I és que, decididament, la nostra Claudia no era pas una dona felliniana. Al gran Federico li anaven una altra mena de dones, les enormes Saraghina o l'estanquera d'Amarcord, la picant Sandra Milo, la misteriosa Caterina Boratto o, fins i tot, Anouk Aimée o Giulietta Massina. La nostra Claudia era per a una altra mena d'històries. La nostra Claudia era una dona nascuda bàsicament per a El Guepard.

A part de ser-hi el símbol de l'ascens del diner mafiós a l'aristocràcia a través de la política, també ho era de la imposició de la bellesa i de la gràcia. Don Calogero Sedara no hagués pas pogut fer res si ella, la seva filla, Angelica Sedara, no hagués estat encarnada en la nostra Claudia. Sense la nostra Claudia, ens hauríem cregut aquella història? La nostra Claudia s'imposava des del moment que entrava al saló dels Salina, des d'aquell moment que, acalorada per les presses i per l'escala dreta, es mossegava el llavi, mig per disculpar-se, mig per coqueteria, mentre el pit li bategava inoblidable. Era la seva irrupció carnal. Després, en el sopar, la nostra Claudia va trencar totes les convencions de la conveniència. Es va mostrar directa, maliciosa, prometedora de complicitats eròtiques. I quan corria per les cambres polsoses, abandonades, seguida per un Tancredi febrós, ella jugava, cremava i atiava el foc. Però el seu moment de glòria immortal era quan provocava la gelosia del seu promès, coquetejant amb el príncep de Salina. Era en aquell vals que se'ns enduia a tots.

Sí, Claudia, la nostra Claudia, aquella Claudia, la Claudia aquella que, i solament ella, més que a nosaltres ens estimàvem tots, ara, diuen els diaris, acaba de fer setanta anys. Però no és veritat. Ella és eternament jove en aquell vals que encara se'ns endú.