Una cura per aprimar-se

La història de la fotografia es pot comparar amb una cura per aprimar-se". La frase, del fotògraf i teòric Joan Fontcuberta, és molt gràfica per descriure el procés cap a la immaterialitat que l'ha precedit, des dels pesats daguerreotips fins a la condició virtual estrenada amb el digital, passant pels suports en vidre i, després, en paper. Cada cop més lleugera, cada cop més inaprensible i, a la vegada, omnipresent. La ubiqüitat de la imatge ha estat justament l'objecte d'un debat a tres bandes mantingut a Internet per Fontcuberta i els teòrics Christian Caujolle i Radu Stern. Des del 29 de febrer, data en què es va iniciar, fins al passat 17 d'abril, més de 4.000 persones van seguir la conversa a la xarxa. I el 17 d'abril, 200 espectadors van assistir al Teatre Metropol de Tarragona a les conclusions finals dels tres experts, en un debat organitzat en el marc de SCAN pel KRTU, que recollirà la xerrada en un llibre.

Amb la irrupció digital, s'han perdut els coneixements d'òptica, química o fotomecànica

Sobre la taula, com a punt de partida, un fet inqüestionable: no fa tant temps, l'accés a les càmeres fotogràfiques quedava molt lluny de ser universal. I a més, els fotògrafs havien de tenir nocions de com funcionava l'aparell i, si eren professionals o grans aficionats, coneixien també els processos de producció i reproducció. Tenien nocions d'òptica, de química, de fotomecànica. Amb la irrupció del digital, molts d'aquests coneixements s'han perdut. Però és que, a més, la generalització i abaratiment de les càmeres digitals (autònomes o incloses en d'altres aparells, principalment els telèfons mòbils) i les possibilitats de distribució quasi simultànies que ofereix Internet, han convertit en fotògrafs bona part de la població i han revolucionat conceptes com memòria i historiografia. "Abans, la fotografia era una manera d'intentar representar el món estable. Hi havia una distància entre el món i la seva representació. Avui les imatges són una part constitutiva de la societat en què vivim", diu Caujolle. Fontcuberta hi insisteix. "La fotografia tenia una funció historiadora, perquè tot el que passava d'important es consignava en imatges. Ara que es fotografia tot, aquesta capacitat de construir el relat dels esdeveniments cabdals s'ha difuminat. Ja no hi ha instants decisius".

No són els únics efectes col·laterals d'aquesta revolució. L'estètica amateur ha contagiat la fotografia professional, molts aficionats reivindiquen la mateixa consideració que la gent amb ofici i "es publiquen imatges dolentes perquè són gratuïtes", diu Caujolle. Davant els fets consumats, pragmatisme. Per als tres teòrics, en un món dominat per la imatge s'imposa la necessitat d'una educació visual que també sigui general. Que en el moment de produir les imatges, qui prem el botó pugui planificar què vol i la millor manera d'assolir-ho. I que quan exerceixi de consumidor, pugui fer una lectura adequada del que està veient i sàpiga què l'interessa. Perquè, segons Stern, "vivim en la societat de la imatge perquè la major part de la informació ens arriba per aquest canal. Però, com deia Barthes, la nostra és una educació textual".