Crisi burgesa i novel·la

Encara no s'ha escrit una història sobre les diferents maneres com els escriptors dels segles XIX i XX van reaccionar contra la ximpleria instaurada per la burgesia, que, amb matisos, resulta una novetat històrica, un fenomen vinculat a l'hegemonia contemporània d'aquesta classe. No és el mateix la manera com Flaubert, Baudelaire, Rimbaud o Lautréamont blasmen els defectes i les hipocresies d'aquesta classe en el moment en què comença a mostrar les seves cara veritable i pèrfides intencions (especialment a l'època de Napoleó III, la Comuna i la III República), que la manera com responen a la mateixa qüestió, ja en ple segle XX, un Joyce a Ulysses, un Proust a La recherche..., un Kafka a les seves novel·les més madures, un Thomas Mann als Buddenbrook, un Musil a L'home sense qualitats, o, per fi, Céline, Samuel Beckett o Thomas Bernhard. Hi ha hagut tres o quatre maneres d'abordar aquesta distància entre la sobirania intel·lectual dels escriptors i la mediocritat burgesa, i, com he dit, aquestes diferents maneres de respondre a la qüestió (variable, ella mateixa), encara no han estat estudiades.

"L'estranya' presenta els desassossecs del protagonista dins el marc dels sentiments d'un sol home"

Vet aquí que ara apareix en el mercat editorial, en català i en castellà, una nova novel·la de Sándor Márai (L'estranya; trad. de Sabina Galí, Empúries-Salamandra, 2008; La extraña, trad. de Mária Szijj i J.M. González Trevejo, Anagrama, 2008), que narra l'estada a la costa dels Balcans d'un especialista en estudis orientals fincat a París, que, havent passat una crisi matrimonial d'envergadura, fa un viatge per veure si es pot refer de l'ensulsiada. L'home es diu Viktor Askenasi, i qualsevol lector avesat a les literatures europees del segle XX hi trobarà, de lluny o de la vora, un eco de les malaurades aventures de Gustav von Aschenbach al Lido de Venècia narrades per Thomas Mann a la seva novel·leta La mort a Venècia. (Fins i tot hi ha unes referències a la ciutat de Munic, a L'estranya, que semblen calcades d'un dels primers episodis de la fugida d'Aschenbach de la seva ciutat en cerca d'una pau interior que no trobarà mai, ans al contrari).

La novel·leta de Thomas Mann està impregnada de la cultura de l' "apaga y vámonos" de la fi-de-segle en el món germànic, i, en part, amarada d'una discussió tirant a abstracta, platònica, sobre l'art i la bellesa (tema també del relat Tonio Kröger, imprescindible, que ara es torna a trobar a les llibreries, a la col·lecció mallorquina Raixa). La novel·la de Márai, en canvi, no presenta l'amor sota aquesta perspectiva hiperbòlica a la que Mann era tan aficionat, sinó des del punt de vista existencial, molt més lligat a la vida real que a les Idees. Això d'una banda. Però, d'altra banda, si La mort a Venècia resulta, com ja he dit, una magna al·legoria de l'estat decrèpit de la burgesia germànica en el primer decenni del segle XX, L'estranya es limita a presentar els desassossecs de Viktor Askenasi dins el marc dels sentiments d'un home, de la complexitat psicològica de les seves resolucions, i, dissimuladament (vull dir sense la parafernàlia esteticista de Mann), de l'oposició o la vinculació entre el conflicte moral d'un sol home, el protagonista, i el caràcter benpensant i de tòpiques idees sexuals de la burgesia europea dels anys 1930.

El mateix any (1934) que Márai publicava L'estranya, duia a la impremta el manuscrit de les seves esplèndides Confessions d'un burgès: en aquest llibre es troben, jo diria, les claus per entendre perfectament la novel·la que ens ha ocupat avui. Aquell llibre conté declaracions com ara: "En el fons, la idea del matrimoni em repugnava"; afirmacions com: "En cerca d'experiències, no creia en altra cosa que en els sentits, en el que havia viscut, en la realitat; encara no havia entès que, per a l'escriptor, la realitat no val res si no ha estat sotmesa al filtre de la personalitat"; manifestacions com: "Fet i fet, l'escriptura literària no és compatible amb la salut

[que ve de salus , també "salvació"]: l'home "sa" treballa per ensinistrar la vida, mentre que l'escriptor, al contrari, vol assolir les galeries subterrànies en què l'amenacen tota mena de perills"; i una proclama final que diu: "Quant a mi, mentre em deixin escriure, m'esforçaré a mostrar que hi va haver un temps en què es creia en la victòria de la moral sobre els instints, en la força de l'esperit i en la seva capacitat de dominar les pulsions assassines de les hordes".

Doncs bé: aquest conflicte entre els tòpics de les "hordes burgeses" i els revessos camins de la reflexió moral i la psicologia personals, són allò que, al capdavall, es confronta en aquesta novel·la. Mann pensava en termes macrohistòrics i operístics; Márai, per contra, es debat entre les bambalines discretes d'una sola i miserable existència, com ho faria Camus, a L'estrany, anys després.