Mossegades

Pujar a l'escenari del Palau de la Música Catalana és un desig molt estès i que, tanmateix, no és a l'abast de tothom. El periodista Ferran Monegal hi va tenir els seus cinc minuts de glòria (o algun més; la seva loquacitat és proverbial) fa unes setmanes en l'acte d'entrega dels Premis Ciutat de Barcelona. Hi va assistir en qualitat de guardonat, en la seva condició d'ideòleg, presentador i director de l'espai que porta el seu nom, TeleMonegal, a Barcelona Televisió (BTV). Dimarts a la nit va poder tornar a paladejar el plaer de ser en aquell espai únic, aquest cop no com a convidat sinó en el paper d'amfitrió. El Palau va ser el lloc escollit per l'incisiu comunicador per a celebrar en directe l'edició número 200 del programa, que porta cinc anys en antena. I va voler donar relleu a l'esdeveniment traslladant-hi el plató, l'equip i 1.600 espectadors que, en alguns moments, el van aclamar gairebé com si es tractés del cantant de moda.

Moltes cadenes tenen programes de zàping, productes construïts a partir de retalls d'escenes catòdiques, normalment amb una intenció humorística, que acostumen a riure's dels disbarats, les ensopegades i les sortides de to de la fauna diversa que pul·lula pels platós. Al programa de BTV també hi ha ironia i humor. Però el que el singularitza és la voluntat de fer un exercici seriós d'anàlisi del que s'emet a través de la petita pantalla, amb la sana intenció de fomentar l'actitud reflexiva entre els espectadors. Amb aquesta filosofia a tall de full de ruta, Monegal ha anat conreant fílies i també fòbies ferotges a causa d'una certa propensió a situar-se per sobre del bé i el mal que l'emparenta amb el telepredicador. Però el que és innegable és que s'ha convertit en un referent en l'erm terreny de la crítica televisiva i ha aconseguit un públic fidel que l'espera cada dimarts (BTV redifon quatre cops a la setmana el programa, i aquest es distribueix també profusament a través de la Xarxa de Televisions Locals) per saber cap a on adreçarà les seves fletxes. Són sagetes generalment enverinades, com també acostuma a ser precisa la seva punteria.

Monegal entrevista cada setmana una personalitat relacionada de manera directa o indirecta amb els mitjans. Acudir al plató és un exercici de risc, i no tothom hi està disposat. Per seguir la pròpia terminologia de Monegal, el convidat s'exposa a rebre les mossegades ferotges del presentador, capaç de clavar els queixals sobre qualsevol presa i no amollar-la ni per tossir fins a tenir-la ben estovada. L'altra possibilitat, la del massatge plàcid i poc sucós, és un subgènere que no abunda a TeleMonegal.

Dimarts, qui li havia de dir, el mossegat va ser el mateix Monegal. Amb molta menys virulència de la que ell acostuma a gastar, Julia Otero, una de les seves convidades (també hi va haver Pepe Rubianes, però li va correspondre poc menys que el paper d'espelma, a què va fer front amb la gràcia acostumada) li va fer alguns retrets que van semblar venir de nou a l'al·ludit. Li va recordar que en televisió no hi ha ningú innocent. I que quan critica despietadament algunes de les seves preses favorites, entre les quals destaquen en lloc d'honor Mercedes Milà i Patricia Gaztañaga, sembla oblidar que si fan els programes que fan és perquè l'audiència ho demana. Monegal, però, té una màxima: "No disparar al colomet", sinó apuntar amunt de tot. Al colomí hi ha poc per mossegar.