Autoretrats

Esther Ferrer (San Sebastián, 1937) mesura el temps en el seu rostre, encarnat en la profunditat de les seves arrugues i taques, en els solcs que retrocedeixen i avancen. En aquest sentit, el cap de l'artista és un signe (d'interrogació?), un senyal d'un estar present que ha de morir. El déu Cronos produeix l'esdeveniment en un present buit, ple d'eternitat gràcies a l'art. Ferrer adopta la línia recta que viatja en els dos sentits, cada tall el separa de l'anterior cinc anys. Cinc anys que enllacen amb el passat, mig cap interpenetrat, testa en frontissa que reparteix aleatòriament i en tota la seva verticalitat les dues cares.

Autorretrato en el tiempo reuneix tres sèries d'obres, El Libro de las Cabezas-Autorretrato en el Tiempo (1981-en procés), Autorretrato con Dibujo (1999) i Evolución-Metamorfosis (2005). La primera és una suite de 25 fotografies en blanc i negre que li serveix per documentar el pas del temps. Cada lustre, l'artista s'autoretrata i el resultat el divideix en dos, combinant cada meitat de la cara amb la dels anys anteriors. En les dues sèries restants també juga amb la idea de la transformació del subjecte, investiga sobre la repetició d'un mateix model i l'experimentació de les seves variacions físiques i psíquiques. A Metamorfosis, Ferrer organitza el procés en multiplicar la imatge del seu rostre en una escala cada vegada més reduïda fins a fer-lo desaparèixer. És la dissolució del subjecte, l'esdevenir fill de la idea d'un rostre en harmonia que fuig del temps i de qualsevol element que el designi.

Alguns dels treballs més importants d'Esther Ferrer recullen els temes de presència i durada (la Silla Zaj, 1973-1974, recomanava a l'espectador, en un cartell col·locat al respatller, asseure's fins que la mort separés el cos de l'objecte). Un dels camps de batalla de Ferrer és la reivindicació del cos femení a partir de la denúncia de la fal·locràcia en l'art. Així, s'autoretrata focalitzant la imatge en el seu pubis, però substituint el pèl per diferents objectes, com ara fregalls o bé fils. O medeix el seu cos, vestit o nu.

La idea del retrat com a instant (el temps interpretable) la trobem de nou en l'obra de Tomoko Sawada (Kobe, 1977), qui qüestiona la tendència de la joventut del seu país a la teatralització en el vestir, i ho fa autoretratant-se a la manera de les dones del seu entorn. D'aquesta forma, qüestiona el lloc que aquestes ocupen en una societat masculina i analitza la possibilitat que tenen de conquerir una identitat individual o l'afirmació de la seva pertinença al grup. En els carrerons dels barris de Tòquio, les joves rivalitzen en extravagància amb les seves indumentàries d'estil neogòtic o de colors fluorescents. Són les GothLoli (Gòtiques Lolitas), que també apareixen en els manga i en els dibuixos animats.

En deu anys, la indústria de la moda ha inundat sorprenentment el mercat amb desenes de marques que empresonen les joves en botins de cordons i cotilles de cuir negre o vinil. Sawada no critica les pràctiques socials japoneses, però dóna via lliure a l'espectador perquè jutgi. En la sèrie Omiai (2001) s'interessa per la tradició dels matrimonis concertats (els pares de la futura nòvia li preparen un book en un estudi fotogràfic professional amb la finalitat de presentar-la posant vestida per qualsevol circumstància davant els eventuals pretendents).

Esther Ferrer i Tomoko Sawada fan un ús diferent de la representació sense el qual aquesta roman privada de vida. L'autoretrat és, finalment, una forma de possibilitat.

Autorretrato en el tiempo. Esther Ferrer. Galeria Àngels Barcelona. Carrer Pintor Fortuny, 27. Barcelona. Fins al 3 de maig.

Identitats. Tomoko Sawada. Espai 13. Fundació Miró. Parc de Montjuïc, s/n. Barcelona. Inauguració: 3 d'abril. Fins al 20 de juny.