Romy Schneider 'macaron' de proa

Quan el mir sembla un petit temple capadoci, una cúpula d'un blanc nivi sobre uns murs recoberts de reguinyols d'un marró fosc: és un macaron dins una canastreta de paper blanc prisat. Vaig descobrir els macarons a la pastisseria i saló de te Ladurée que es troba a la cantonada dels carrers Saint Honoré i Royal de París, just devora aquella aparició partenònica de l'església de la Madeleine, on sempre record que es feren els funerals del meu aimat Chopin. A Ladurée, aquest temple de l'exquisidesa fundat el 1862 i reformat els anys trenta, vaig descobrir el biscuit aux amandes ganache mi-amère, que data del segle XVIII i es fa amb pasta d'ametlla amarga i merenga. A més, n'hi ha de tots els sabors possibles: maduixa i rosella, gerd, rosa i anís, albercoc i gengibre, guinda i amaretto, regalèssia, vainilla, pistatxo, cafè, llimona verda i alfàbrega, xocolata, menta, cassis i violeta, praliné, flor de mango, etcètera. Un paradís de les delícies i del luxe. Una exquisidesa, una delícia i un luxe va ser per aquest cronista conèixer i estimar Romy Schneider. De petit, dins la fosca màgica de la Sala Imperial de Manacor, veia aquelles pel·lícules d'una Sissi que, per un atzar que no existeix a l'atzar, d'ésser la filla innocent, fresca i animalera d'uns nobles tirolesos es convertia en Elisabeth, emperadriu de l'Imperi austrohongarès. Col·leccionava els cromos dels diferents films seus com molts de nins i de nines de la meitat dels 50 i m'entusiasmava veure-la en aquella imatge kitsch de conte de fades amb les espatlles nues dins el vestit de ball de setí i tul blancs i amb la cabellera llarguíssima constel·lada d'estrelles de diamants: me l'hauria menjada com un macaron d'ensomni. Emperò l'Schneider, cap als anys 60, va conèixer Luchino Visconti i Coco Chanel i, entre tots dos, amb l'ajuda involuntària d'un Alain Delon que la va fer patir a voler, li llevaren tota la merenga ensucrada i ens descobriren una actriu intensa i metamòrfica que de film en film ens mostrava totes les devastacions i els plers, tots els fracassos i les amors d'una dona contemporània. La tenc molt present perquè el meu amic Adolfo Fernández-Punsola m'ha enviat un catàleg d'una exposició que comissarià a Segòvia a partir d'unes fotos extraordinàries en blanc i negre de César Lucas.

En aquest document magistral la protagonista és la Romy que arribava a Segòvia per rodar 10.30 P.M. Summer, dirigida per Jules Dassin, amb guió de Marguerite Duras i amb la Melina Mercouri, el Peter Finch i el Julian Mateos de companys. Totes les fotos són bones (Romy davall l'aqüeducte vestida de Courrèges, Romy amb calçons i camisa blancs al bar La Suiza menjant un gelat, Romy amb un camiser de seda escoltant les indicacions de Dassin,...), emperò les que m'agraden més, les que em diuen que el sabor de les coses es dedueix de la seva precarietat, són les del seu aniversari: feia 27 anys i li havien preparat un pastís monumental amb un rellotge que marcava les 10.30, un All Is Well, un Happy Birthday Romy i una corona de roses de sucre damunt la nata. Hi ha una foto on surten tots sense posar -la Duras parlant amb el Finch, el Dassin, la Mercouri i el Mateos preparant el xampany Codorniu i Romy retirant el rellotge de la tortada amb una mà i amb el ganivet amb l'altra- que m'ha fet pensar amb el revers d'una vanitas . La llum que desprèn la fesomia de Romy i l'alegria general també ens diuen que els nostres plaers són efímers i que la cendra serà la nostra darrera pell.