Tapant el blanc

Aquesta Setmana Santa potser vostès voltaran pel país. Si és així, els convido a fixar-se com, a poc a poc, de manera lenta però constant, aquest país es va pintant de colors estranys. Colors terra, diuen. La terra té això, que quan se la cita sembla estar per si sola carregada de raó. Terra, com a pàtria o mare, sembla incontestable. Així, si el color és terrós, no es pot dir res. L'objectiu d'aquesta coloració, que té un inevitable aire faller i de centres comercials outlet, no és altre que la desaparició del blanc. El blanc, el color de gran part d'aquest país abans que aparegués aquest costum propi de desocupats d'inventar-se'l de nou. El blanc que van veure els ulls de Josep Pla i que va retratar Francesc Català-Roca, Ramon Dimas i tants d'altres. El blanc que ho cobria tot, deixant llindes, brancals, cadenes, escopidors o teulades, del color natural de la terracota, o de la pedra del Figaró, per citar-ne una. L'elegància d'aquelles façanes blanques interrompudes o coronades amb les peces tradicionals que podíem veure des de Reus a Vic.

"Tot és de color perquè si és blanc sembla pobre, perquè el blanc s'embruta, diuen"

El blanc que ho esquitxava tot sense necessitat de justificar-se per la seva proximitat a la costa. El blanc esplèndid de matisos variadíssims que ens eren oferts de franc per la simple acció del temps i que no duien cap número d'una carta RAL, matisos que ell sol podia donar, sense necessitat que interioristes, arquitectes i aficionats cerquessin diferents tons per a l'alegria de clients que confien en el seu dubtós gust individual, un gust basat únicament en el desig "que no quedi pobre".

Avui estem envoltats d'una paleta de colors que és la representació cromàtica de l'horror vacu. Tot és de color perquè si és blanc sembla pobre, és de color perquè el blanc s'embruta, diuen; és de color perquè el blanc no és prou català. Per si no ho saben, molts pobles d'aquest país mitjançant la seva normativa urbanística prohibeixen explícitament el color blanc. Han convertit en llei el mal gust pels colors. El blanc és, que jo sàpiga, l'únic color prohibit a Catalunya. Per vergonya dels que constantment ens parlen de diàleg i de tolerància, sàpiguen que estem prohibint el blanc. El blanc que abans cobria les parets del Mercat de les Flors a Montjuïc i que feia ressaltar la terracota de les seves finestres, ara es cobreix d'aquests colors repugnants i càlids. Aviat només quedaran blancs els fars i els cementiris. Ens estan tapant el blanc! Potser deuen pensar que així serem un país de primera!

Si els queda algun dubte de com li escau a l'arquitectura i al paisatge el color blanc pugin a dalt del Teatre Grec a Barcelona. Allí encara resta l'esplèndid edicle de Rubió i Tudurí amb els seus arcs, la seva teulada i els seus òculs, com una serliana inventada que mira la ciutat mostrant, abans que el prohibeixin, el color civilitzat per excel·lència. Quan es pregunta: on arriba el clima mediterrani? on arriba l'olivera!, se sol respondre. On arriba el blanc!, podem afegir.

El dilluns, quan es mengin la mona, pensin que a les mones potser sí que els escau bé els colors torrats i les plomes. No hi ha mones blanques, teníem en Floquet de Neu, però ens va deixar.