La represión en miniatura

Delators, la justícia de Franco

Enric Canals

Esfera dels llibres

324 pàgines. 23 euros

La història l'expliquen els guanyadors, ens diu el tòpic, que no per ser-ho deixa de ser una veritat com un temple. Al tòpic se li podria afegir que els esdeveniments històrics s'expliquen a l'engròs, i sovint, massa sovint, és només la història Gran la que ens arriba, encapsulada amb síntesis més o menys aconseguides, i comprimida a grans conceptes que no deixen marge al detall, a allò que ens fa copsar el sentit vital del fet o esdeveniment en qüestió.

En el cas del llibre que tenim a les mans, Delators, la justícia de Franco, la perspectiva és l'oposada: a través de la història petita, hom pot entendre allò que tothom sap que va passar -la repressió franquista post guerra civil- però no tant el com i de quina manera. L'autor, ex director de TV3, i autor de documentals relacionats com Te'n recordes?, Classificació ACR o Aquest temps, aquest país, apunta que la repressió es va poder fer gràcies al sistema de delacions que el règim franquista va promocionar amb judicis sumaríssims, sempre supeditats a declaracions d'addictes al règim. La justícia de Franco es fonamentava jurídicament amb la Ley de Responsabilidades Políticas del 9 de febrer de 1939, aplicada per una nova policia "que así podrá llevar a cabo la vigilancia permanente y total, indispensable para la vida de la nación, que en los estados totalitarios se logra merced a una acertada combinación de técnica perfecta y lealtad". Els detalls d'aquesta repressió destinada als que, confiats per una clemència anunciada però mai complerta pel dictador, no van poder fugir a l'exili, s'expliquen a través d'una sèrie d'episodis triats amb un criteri, diguem-ne que més aviat televisiu, que és el gènere que l'autor domina a bastament. Els casos del futbolista Carlos Ibáñez, delatat precisament per ser conegut, de la depuració dels treballadors "rojos" de la fàbrica Hispano-Suiza, o dels múltiples "anònims" denunciats per veïns amb ganes de revenja, donen compte del ventall de possibilitats que oferia el règim franquista a delators i col·laboracionistes. A banda de veure les eines de què disposa un règim dictatorial per fer saber al poble sotmès qui ha guanyat la guerra, l'autor ens ofereix altres aspectes que fan més atractiu el conjunt d'històries del llibre, sempre amb el fil conductor de la repressió. Amb el cas del pare de Puig Antich podem entendre la reacció envers el seu fill que vam veure a la pel·lícula Salvador, però també saber que alts comandaments de la Guàrdia Civil van defensar la República el dia del Alzamiento -defensa que van pagar molt cara- o bé endinsar-nos en la controvertida figura del, en teoria, anarquista Justo Bueno, un perfil que anava "des de l'atracador de bancs, al fatxenda de barri, l'heroi anarquista, el pistoler mercenari, el facciós encobert i l'anticatalanista". L'última i sens dubte millor història està reservada al cas del retrat del Franco defenestrat en una fàbrica de Tiana -directament relacionada amb la família de l'autor- essent l'exemple més significatiu que en època franquista la impunitat dels guanyadors era inversament proporcional a la impotència dels vençuts.

Delators, la justícia de Franco és fruit d'un llarg, intens i rigorós treball arxivístic i bibliogràfic amb l'única pega -inevitable?- d'un excés de dades, noms i cites que fan un pèl feixuga la lectura. Però això no li treu el mèrit d'intentar acostar al gran públic la repressió franquista, de forma pedagògica i en miniatura, probablement la millor manera d'entendre un altre perquè de 40 anys de franquisme.