Staël

Li agradava més Velázquez que Goya, preferia els flamencs als italians, es considerava més bizantí que llatí. Personatge estrany, el pintor Nicolas de Staël (1914-1955), fill d'un general rus d'origen alemany que va fugir de Rússia el 1919 a causa de la revolució. Orfe ben aviat de pare i mare, Nicolas va ser educat a Bèlgica per la família Fricero, també russa, que tingué cura d'altres nens exiliats, a més dels germans Staël. Tot això, origen, vicissituds, exili, viatges, canvis d'escenari, una identitat fluïda, llengües diverses, etc., segurament configuren un temperament introvertit, abocat a l'anàlisi de la visió i a l'autoapropiació contemplativa dels diversos móns en què es veu abocat.

La seva pintura, d'aparença abstracta, paga el peatge a la seva època, cosa indispensable a tots els artistes, però transcendeix aquesta ganga temporal, com cal en tota obra que es disposi a travessar el temps. Vull dir, amb això, que, mirada superficialment, la pintura de Staël pot semblar fàcil i decorativa. I és tot el contrari. Les seves darreres etapes, les més genuïnes, són el resultat d'un llarg procés de recerca i depuració, d'una lluita dramàtica. De les gammes d'ocres i verdosos sords, amb negres i grisos profunds, amb una notòria quantitat de matèria aplicada sobre la tela amb brotxa i espàtula i unes textures finals de tapís -i amb aquella servitud obligada a l'estètica del seu temps i un parentiu amb pintors francesos de la seva generació, com Mannessier o Bazaine-, passa a una veu ja del tot personal, aclareix la seva paleta, deriva cap a tons vius i plans, deixa les textures espesses i torturades i escampa la pasta del color amb una espàtula més flexible. I, sobretot, intenta construir, amb plans de color, una realitat fidel a allò que ha vist, colors alterats per proximitats no habituals que en modifiquen la percepció. Estableix un discurs amb contrastos, un discurs que planeja sobre camps tonals estesos, puntuat amb tocs a vegades estridents. Es tracta d'una pintura que parla sobretot als pintors, és clar, i als que tenen una constitució mental contemplativa. És una pintura lenta, silenciosa, solitària.

No sé si a Staël li agradava Morandi. Però l'altre dia, mirant-ne les pintures a l'exposició de La Pedrera, davant d'una petita tela, Composició en blau, del 1950, Morandi se'm va fer present. I aparentment tenen molt poc a veure. Staël va pintar molts paisatges i poques natures mortes, Morandi, moltes natures mortes i poquíssims paisatges. Staël analitza, però fuig de la representació. Morandi no la defuig mai. Staël parla més a la intel·ligència que no pas al cor. Morandi passa pel cor per arribar a la intel·ligència... Això pensava davant d'aquella petita tela emocionant en la qual semblava com si hi hagués objectes morandians allunyats, velats per un grau major d'abstracció. Hi surava la mateixa tendresa, la mateixa intensitat contemplativa. Inesperats, suggeridors parentius en la història de la pintura.