De l'OK al KO

A la seu de la federació catalana, un vell boxejador canta un tango. Quan acaba, els seus amics, veterans com ell, l'aplaudeixen. És tarda de revetlla i mentre mengen coca i beuen cava, fan petar la xerrada. Al pis del carrer Xuclà, molt a prop del comerç on es va inventar el Cacaolat, és fàcil deixar-se portar per la melancolia; les parets parlen de temps passats, que sens dubte van ser millors. Entre quadres de García Monzó, centenars de fotografies demostren que hi va haver un dia que a Barcelona aixecaves una llamborda i apareixia un pes mosca. En les imatges apareixen molts d'aquells ídols: Manuel Leg, Jaime Corts, Jaume Pascual, Alberto Velasco, Mariano Arilla, Martínez Fort i, per descomptat, Ros, Flix i Gironès, el noi del Carrer Llibertat, número 29, el que va ser guardaespatlles de Macià i va pagar amb presó i exili pel seu treball al servei del president de la Generalitat "Altres temps, no tornaran", avisa Joan Antoni Fortes i Feliu, 19 anys tirant del carro com a president de la federació d'un esport que existeix, encara que no ho sembla.

Com succeeix en altres gimnasos de Barcelona, la sala s'omple d'executius, però en lloc de córrer per una cinta, fan guants. "Hi ha molt estrès i això els relaxa", explica la recepcionista

Autocrític, Fortes assumeix errors en el passat que van donar peu a la fama dolenta que persegueix la boxa. "Indubtable, alguna cosa haurem fet malament, no podem culpar de tots els mals als altres", assumeix tan reflexiu com valent i assenyala el tèrbol professionalisme en el qual es va submergir la boxa en els anys 70 i 80 com el gran culpable que l'esport de les dotze cordes hagi viscut a les portes de la desaparició durant molt de temps. Ell no ho diu, però sí que hi ha qui recorda l'època que la boxa va ser carn de portada perquè dos sicaris van apunyalar el president de la federació: "Onze ganivetades, va sortir viu i va desaparèixer. No va voler mai saber res més de la boxa", recordava la setmana passada un dels propietaris d'un gimnàs de l'extraradi barceloní. "No tinc por, però si vols que t'expliqui la veritat, digues que em dic Paco i punt", demana abans d'explicar-se: "Si passes pel carrer Robadors, veuràs putes. No són les que jo vaig conèixer en la meva joventut, però són putes. La boxa és el mateix: Hi va haver, hi ha, i hi haurà molta merda", conclou l'esmentat Paco.

"A la boxa a Catalunya l'ha salvat l'esperit romàntic de quatre bojos enamorats que han tirat del carro en els pitjors moments, amb cap ajuda institucional, perquè molestem. Però hi ha futur, el pitjor ha passat", convé Fortes, el president de la federació, alhora que assenyala el treball de base com la sortida per a un esport que ha viscut massa temps a la vora del KO: "Només hi ha una sortida: oblidar-nos del professionalisme i dedicar-nos a la boxa amateur ". Conductor d'autobús, Fortes acaba de llicenciar-se en Dret. Va ser púgil amateur abans que directiu i des de la talaia que li confereix el càrrec, proclama: "Res justifica el maltractament que ens dediquen avui els organismes esportius d'aquest país: fins al beisbol li van donar infraestructures que van acabar per retornar en no poder donar-li utilitat. Nosaltres, amb el que tenim, ja fem bastant".

És divendres i en un gimnàs del carrer Rogent de Barcelona, prop de la Meridiana, sis xavals es preparen per a l'inici del seu entrenament diari. Un fa flexions, un parell salten a la corda. "Això és dur", avisa l'encarregat del servei de musculació. El centre gaudeix de gran prestigi perquè, segons diuen els que en saben, s'hi treballa bé. Té segell de garantia: és el gimnàs de Xavi Moya, un referent. Campió del món de Full-contact, diverses vegades, d'Europa en la modalitat de Boxa Tailandesa i d'Espanya en boxa clàssica, pes mitjà, el lluitador barceloní, nascut el 1967, és tot un referent per a la lluita catalana que, com a empresari, ha aconseguit viure d'això. És un cas atípic dins del panorama català. Si en el quadrilàter va ser sempre tècnicament perfecte, a fora va saber canalitzar la seva vida en penjar els guants i no només regenta el gimnàs, sinó que s'ha aventurat en l'organització de vetllades. "Una ruïna, la boxa no dóna diners", diuen.

En el seu gimnàs hi ha dues hores de classe diària de boxa, una al matí i l'altra a la tarda; els dilluns i els dimecres, de les 14.30 hores fins a les 15.30. Com succeeix en altres gimnasos de Barcelona, la sala s'omple d'executius, però en lloc de córrer per una cinta, fan guants. "Cada vegada s'hi apunta més gent, hi ha molt estrès i això els relaxa", assegura Carmen, la mare de Moya, que atén des de la recepció. "Evidentment, no vivim només de les classes de boxa", explica. Allà, a l'Sport Rogent, hi treballa i entrena Benito Eufemia, que dimarts passat es va enfrontar amb Mandy Boukali en una vetllada celebrada en una discoteca de L'Hospitalet. "Dels murs al ring" anunciava el cartell. Eufemia ho explica: "Tretze anys m'he passat a dins, però ja he pagat. Ara, la meva llibertat és la boxa", assegura. Als 38 anys, la seva lluita és el somni de mitja vida a la presó. Va estar a punt de de quedar-se pel camí -per defensar un funcionari el van punxar a la Model- així que arribats a aquest punt sap quin és el seu camí i segueix combatent -literal i figuradament- amb la intenció d'obrir un centre propi."És un bon noi", assegura Carmen quan parlar d'Eufemia, un tipus amb vida de pel·lícula.

"Això, el cinema. I els periodistes, que heu vist moltes pel·lícules i només parleu de boxa per coses dolentes", diu Francisco Rodríguez en justificar perquè el que va ser un esport de masses -Gironès va ficar a 80.000 persones al vell estadi de Montjuïc per a un campionat del món, que va perdre- no té ara més de 500 llicències i viu lluny, molt lluny, del la seva millor glòria.

Als 83 anys, Paco, així el coneixen, dirigeix un gimnàs a l'altra banda de la ciutat, un dels 9 que preparen boxejadors a Barcelona, segons fonts federatives, que apunten que a Catalunya n'hi ha 52,. És especialment activa la zona d'Osona i la ciutat de L'Hospitalet: quatre campions de Catalunya amateurs al 2006 van sortir d'un gimnàs del carrer Montseny. Per zones, es nota la presència d'immigrants, principalment romanesos, búlgars i àrabs.

Francisco Rodríguez fa memòria: "Van ser 77 combats, 34 com a professional", assegura. "Vaig guanyar i també vaig perdre, però mai vaig veure un tongo", explica, gairebé ofès, quan el reporter li parla de si va conèixer màfies a prop del ring. "Molta pel·lícula és el que hi ha", insisteix. Ell també enyora els vells temps, per descomptat: "A l'Iris, al Nou Món, a l'Apolo i al Price. A Barcelona se celebraven vetllades cada dos per tres, no com ara", lamenta. "Afició n'hi ha, però ningú ho explica".

"Ens van tombar, van ser molts cops abans de besar la lona. Però ens vam posar drets i vam boxejar, estem vius, el combat continua", simplifica Forts des del seu despatx federatiu. Al seu darrere, un decàleg del bon boxejador, un vell regal enviat des de Buenos Aires, recull les obligacions i deures del púgil que s'honri a ser-ho: "Viuré senzilla i honradament", es pot llegir. Al fons del pis, el veterà comença de nou la seva vella cançó, trista història amb gust a derrota i sang.