Heroïcitats

Les televisions de tot l'Estat viuen un bon moment pel que fa a les sèries de ficció, no tant per les de producció pròpia com per les de factura internacional i especialment, com no, de realització nord-americana. S'ha desfermat una competència que beneficia l'espectador, especialment en l'horari de nit, un moment òptim per connectar amb bones històries o, si més no, amb productes entretinguts i en una equilibrada relació entre la qualitat i els diners invertits, dues coses que no sempre van lligades. Des de fa un parell de setmanes, TV-3 ha afegit interès a les nits del dimecres amb Herois, una sèrie que es va estrenar als Estats Units a finals del passat mes de setembre i de la qual es prepara ja la segona temporada.

Els capítols d'Herois tenen una durada breu, de poc més de mitja hora. Això permet que la cadena n'emeti dos de seguits sense que l'espectador es vegi obligat a escurçar sensiblement les hores de son per poder-ne seguir la trama. El rerefons d'aquesta té uns tints de familiaritat que remeten a aquella afició-obsessió tan pròpia de la cultura nord-americana, a les catàstrofes de tot tipus, les naturals i les provocades per les malèfiques conxorxes d'enemics de tot color. Però els guionistes han sabut donar-hi un perfum diferent, fresc, i sobretot molt ben lligat gràcies a la progressiva convergència de microcosmos en principi independents. En ells habiten una sèrie de persones que estan descobrint poders sobrenaturals i exploren fins on els poden estirar. L'espectador va coneixent les seves facultats extraordinàries al ritme que ho fan ells mateixos. Són éssers normals i corrents, i això és el que els fa més atractius perquè és fàcil identificar-s'hi. D'alguna manera creen la il·lusió naïf que qualsevol és capaç de transcendir una existència rutinària, d'haver estat escollit per a una missió superior i, qui sap, resultar decisiu per a la pervivència de la humanitat.

Molt més prosaic i dolorosament real és l'univers que retrata L'últim vol, un reportatge realitzat per Canal 9 i emès diumenge passat al 30 minuts. En un acurat treball de producció, les càmeres recullen la detenció d'una sèrie de persones a l'aeroport de Lima després d'haver estat enxampades per la policia amb droga a la maleta. La figura del camell, sovint abstracta, inevitablement malèfica, s'humanitza aquí de la mà d'un grup d'espanyols que expliquen les seves circumstàncies i la vida que porten a la presó peruana on estan reclosos. Les imatges són colpidores, i resulta innecessari el contrast lacrimogen de mostrar la reacció dels familiars quan les visionen. Alguns dels reus havien aconseguit burlar els controls policials en altres ocasions. A una noia, de només 20 anys, la varen detenir en el seu quart viatge, amb més de 600 grams de cocaïna amagada a la vagina, una quantitat tan gran pel lloc on anava camuflada que va deixar bocabadats els especialistes en narcotràfic, que n'han vist de tots colors. El pres més veterà del reportatge, un home de 61 anys, declarava, però, amb to d'advertència per als possibles candidats a repetir la seva feixuga peripècia, que la policia peruana està molt preparada. I el fet és que veure treballar els agents fa pensar que superar amb èxit aquest viatge il·legal és gairebé una forma sinistra d'heroïcitat.