L'estabilitat del caos

Miguel Marcos és un galerista que ha mantingut sempre una línia coherent i definida. Va començar fa molts anys a Saragossa, després va seguir a Madrid i, des de fa temps, ha continuat a Barcelona, amb una trajectòria força compacta que defensa, per sobre de tot, la pintura. A més, també ha estat fidel a la majoria d'artistes que han passat per les seves galeries. Conscient de la feina feta, Marcos prepara l'edició de la història dels tres establiments, uns espais ben escollits que han acabat marcant època en la història de l'art espanyol del darrer terç del segle XX.

Xavier Grau (Barcelona, 1951) és un d'aquests artistes assidus a Miguel Marcos, amb qui col·labora des del 1986. Grau també ha estat fidel a la pintura des d'un primer moment, a la dècada de 1970, quan fer-ho era anar a contracorrent en plena desclosa de l'art conceptual català. Junt amb José Manuel Broto, Javier Rubio i Gonzalo Tena va formar un grup que es va vincular a la revista Trama, presentada per Antoni Tàpies, i es va anticipar a l'eclosió de la pintura d'una dècada després que arrossegaria molts artistes conceptuals, com és el cas de Ferran García Sevilla. D'aleshores ençà, tant el conceptual com la pintura han anat i vingut diverses vegades, però Grau ha continuat allò que ja havia iniciat, al marge de si encara estava de moda o no, i aquesta integritat, en un món com l'actual, presidit per l'eclecticisme, és bastant d'agrair.

En tota l'obra de Grau planeja una agosarada atracció al vertigen, la destrucció i el caos

El punt de partida de l'artista barceloní ha estat de sempre l'expressionisme abstracte nord-americà, de Helen Frankenthaler a Willem de Kooning, Cy Twombly i, fins i tot, l'ibèric Esteban Vicente. I en el mateix context americà, Grau, com altres companys de generació, també ha rebut una gran influència de la darrera obra de Philip Guston, un viratge fet a les velleses que planteja una mirada irònica a la serietat de l'expressionisme abstracte del qual Guston precisament havia estat membre. Amb aquesta font plural i variada, Grau ha creat un estil peculiar farcit amb diversos estils d'altres, com un acord musical fet de moltes notes, fins i tot estridents, en uns quadres molt retocats i barrocs, pintats i repintats que són alhora informals i geomètrics, abstractes i figuratius.

La darrera exposició que va fer a Barcelona, a l'espai del carrer Jonqueres, va ser l'any 2002. L'obra d'ara segueix, doncs, els mateixos paràmetres i excel·leix en els grans formats, que és on l'artista es mou amb desimboltura. La peça més recent, Imago II, menys elaborada que la resta, desconcerta, però, per la rapidesa d'execució i l'escassa pasta pictòrica. La figuració poca-solta de Guston, que Grau aplica a les màquines que li són ben pròpies i remeten tant a Francis Picabia com a Roberto Matta, queda confosa enmig de les potents grafies abstractes que envaeixen i desdibuixen la composició més o menys geomètrica del fons que, normalment, té una gran riquesa cromàtica. És el cas de Bone Black IV i V , Turbio i, també, Derribos; un títol que no deixa de ser simptomàtic perquè posa en evidència com planeja en tota l'obra de Grau una agosarada atracció al vertigen, la destrucció, el desequilibri i el caos.

Xavier Grau Imago Galeria Miguel Marcos Jonqueres, 10, pral. Barcelona Fins al 16 de juny