In memoriam, Fina Furriol

A la tardor del 1975, retornat recentment de la mili, feia la ronda de Consell de Cent, i vaig entrar a la Galeria Eude per veure-hi una exposició de David Hockney. A Espanya Hockney era una primícia: hi havia, si la memòria no m'erra, gravats dels Contes de Grimm, i les quatre litos de la Weather Series.

Allà vaig trobar-me amb el joier Aureli Bisbe, gran amic, pare in loco parentis, mentor i supporter dels meus inicis artístics, que em va demanar que li mostrés el contingut de la carpeta que portava sota el braç. La vaig obrir sobre un dels mobles destinats a guardar gravats, i vam començar a mirar tots dos els meus dibuixos de quinze mesos de Sàhara.

De seguida vaig sentir una veu : "Puc mirar?". Em vaig girar, vaig baixar la vista, perquè la veu, molt fineta, venia de baix, i em vaig trobar amb els ulls clars de la Fina i el seu mig somriure: "Puc mirar?". Estava ben decidida a veure el que portava, i jo, que no m'hagués atrevit mai a demanar una cita formal amb una galeria, li vaig ensenyar amb molt de gust.

No va fer cap comentari mentre revisava els dibuixos, però en acabar em va dir que li agradava el que havia vist, i em va demanar que li mostrés les coses noves que anava fent. És fàcil imaginar l'estat d'eufòria en què vaig sortir de la galeria. En els mesos que van transcórrer entre aquesta visita i la meva partença a Nova York vaig visitar la Fina amb regularitat, i ella sempre es va mirar els meus dibuixos amb interès. Em va portar a la fira Artexpo celebrada a Barcelona al 1976, ben abans d'ARCO (quins temps!) i fins i tot em sembla que va vendre algun dibuixet. Va ser la primera persona que em va mirar com un professional en potència.

Fina Furriol va morir el passat dia 27, després d'una llarga malaltia que va portar amb el valor, la discreció, i, segons assegura la seva germana María Rosa, amb el sentit de l'humor i la ironia que sempre va gastar. Hem perdut una gran, gran galerista, capaç de ser la primera a exposar Hockney, i alhora de fixar-se en l'obra d'un marrec tot just llicenciat, amb quatre dibuixots en una carpeta. No n'hi ha gaires.

Ha plogut molt del 76 ençà. René Mertas és mort, els Gaspar no hi són, la seva Sala no hi és, Artexpo no va durar, i en aquells dos-cents metres de Consell de Cent -aleshores el centre de galeries més important d'Espanya, no obstant Vijande I Mordó a Madrid- hi ha més antiquaris que galeristes.

Aquest text és a la memòria de la Fina, però em sembla que ella seria la primera a alegrar-se si encara fóssim capaços de fer un pensament. ¿És massa tard?