Grans relats i línies clares
A les acaballes dels anys setanta i durant la dècada dels vuitanta es va produir al camp de la historieta un canvi significatiu que va convertir l'època en una espècie de nova edat d'or per a aquest mitjà narratiu. Si en les dècades precedents s'havia explotat els límits de les possibilitats dels tebeos com a sistema gràfic, als vuitanta diversos creadors i editors de diferents països europeus van tractar simultàniament de sistematitzar els descobriments gràfics precedents i de dotar el gènere amb majors ambicions com a vehicle per a la narració madura i de llarga extensió. Es tractava de crear embolcalls útils per ordir relats de llarga extensió, novel·les gràfiques, com se les va batejar i com encara se les anomena al món anglosaxó.
En l'aspecte formal aquestes iniciatives van estar generalment lligades a l'anomenada "línia clara", estil o família d'estils propis dels clàssics francobelgues per a públic preferentment infantil, com el Tintin d'Hergé i l'Spirou, de Franquin, que, com el seu propi nom indica, es caracteritzava per una voluntat de neteja i intel·ligibilitat immediata, que es corresponia amb les noves exigències d'ordre, maduresa i ortodòxia tècnica en els guions, i que portava implícit el rebuig d'experimentalismes narratius i capritxos artístics en el dibuix. Feia ja molts anys que l'italià Hugo Pratt havia publicat la seva avui famosa La ballata dell mare salato, però va ser als 80 quan aquesta novel·la dibuixada, argumentalment inspirada en les novel·les d'aventures de Salgari i Fenimorer Cooper, va ser degudament reconeguda i a Pratt se li va obrir la possibilitat d'escriure'n i dibuixar-ne moltes altres. La publicació que més clarament va postular els nous desenvolupaments del còmic va ser la francesa À Suivre. Les seves voluminoses entregues mensuals ja no oferien capítols d'entre dos i vuit pàgines de les 46 que fins aleshores tenia en total cada àlbum, sinó vint d'un total de cent o dues-centes pàgines: cadascun d'aquests fulletons era tan llarg com els autors consideressin necessari per al correcte desenvolupament de la història. L'exquisit director d'À Suivre, Jean-Paul Mougin, va elegir com a abanderats d'aquesta nova dinàmica industrial el millor dibuixant francès, Jacques Tardi, i el guionista intellectualment millor dotat, Jean-Claude Forest, i d'aquest esplèndid matrimoni va sorgir aquesta obra mestra, amb ressonàncies de malson freudià, que és Ici Même. Tampoc un talent evident com Vittorio Giardino hauria pogut finançar la seva magistral translació al mitjà del còmic de les novel·les d'espies en l'ambient d'entreguerres que és Rapsòdia hongaresa sense l'existència d'À Suivre i de la seva més efímera rèplica italiana, Orient Express.
La prevalença de la "línia clara" va imposar una relectura i posada al dia dels vells motllos clàssics francobelgues. En això el mestre va ser Yves Chaland, que va morir prematurament abans de culminar la seva prometedora actualització dels codis expressius dels mestres. A Espanya, la revista Cairo va reivindicar el relat d'aventures per a adults i el grafisme de la línia clara, programa en el qual van destacar les aportacions dels valencians Daniel Torres, Sento i Mique Beltrán, el lleidatà Gallardo, el barceloní Roger, i els guionistes Ramón de España i Montesol, entre d'altres talents que avançada la dècada, mentre la indústria espanyola dels còmics patia un llarg col·lapse, es van dedicar a altres ocupacions.
