"No he volgut fer una crítica dura, sinó un retrat amb ironia"

Joaquim Pijoan (Santa Cristina d'Aro, 1948) va començar a donar forma a la seva segona novella, Sayonara Barcelona (Proa), a la tornada d'un viatge pel Japó, un país que visita sovint i pel qual sent una enorme fascinació. "Volia narrar una història d'amor postmoderna i reflectir la sensació que provoca la ciutat comtal en un barceloní que ha passat els últims 25 anys de la seva vida en un lloc tan ordenat com la terra del sol naixent", explica l ' escriptor, que en la passada Nit de Santa Llúcia es va alçar amb el 47è premi Sant Jordi per la seva segona obra publicada. La novel·la ofereix una visió crítica de la Barcelona "triomfalista" actual, on el català està abocat a un progressiu procés d'arraconament, segons l'opinió de l'autor.

El prestigiós guardó de les lletres catalanes ha servit per rellançar la carrera literària d'un artista plàstic i escriptor desconegut que amb la seva primera novel·la, Somni (Edicions 62), va obtenir el premi Documenta el 1982, però que des d'aleshores no havia tornat a publicar cap altre títol. "En aquests anys, potser m'ha faltat insistència. M'he dedicat a pintar i m'he mantingut al marge del món literari. He presentat algunes obres a certàmens literaris, però si no guanyes no et publiquen el llibre i ningú no s'assabenta que continues escrivint", assenyala Pijoan, que ara que la novel·la s'ha començat a distribuir està desitjant conèixer l'opinió dels lectors i la crítica per continuar millorant com a escriptor. "En aquest temps m'ha faltat aquest feedback, he estat tancat al meu món personal".

Sayonara Barcelona és una novel-la amb sabor exòtic. Explica la història d'un home que decideix tornar a la seva terra natal després d'haver marxat 25 anys enrere al Japó sense acomiadar-se dels seus amics ni de la dona que estima, a qui acaba de deixar embarassada. A la tornada, a la primavera de 2006, el seu objectiu és cloure algunes qüestions que no el deixen viure amb la consciència tranquil·la i visitar per última vegada una ciutat que porta a la memòria, però que ja no ocupa el seu cor. Segueix essent un artista fracassat, però els seus plantejaments de vida han canviat i la seva existència li resulta més complaent. Malgrat això, i tot i que coneix cada un dels racons de la ciutat de la seva adolescència, a Barcelona se sent un estrany. "No és una persona derrotista, però no li agrada la ciutat de postal que troba. No he volgut fer una crítica dura, sinó un retrat amb ironia", explica Pijoan. Un dels elements inclosos en aquest retrat és l'ús del català, que segons el parer de l'escriptor, viu un procés irreversible d'"irlandització lingüística" similar al que experimenta el gaèlic, que només parla una minoria malgrat ser una llengua oficial.

Abraham Z., el protagonista de la novel·la, comparteix amb Pijoan una gran fascinació pel Japó i admira el seu esforç per conservar la tradició cultural i la seva aposta per la modernitat i la innovació tecnològica. L'escriptor de Santa Cristina d'Aro, establert a Barcelona des de fa més de 30 anys però casat amb una dona japonesa, coneix bé el país oriental i la mentalitat nipona. Segons el seu parer, hi ha una llegenda negra entorn d'ella i massa tòpics que no s'ajusten a la realitat que ha conegut. Ara, està preparant la seva pròxima novel·la. Confessa que té molts "papers escrits". "Sóc un escriptor de primer impuls, encara que després sempre m'agrada revisar-ho tot". Pijoan espera fer-se un forat al món literari català, encara que no està disposat a seguir les modes imperants. "Escric perquè tinc la necessitat personal d'escriure, no penso en el que té més possibilitats de publicar-se o en el que pensarà el lector. De fet, no ensenyo a ningú els meus textos, crec que són una cosa molt personal".