La monja enamorada

Cartes d'amor de la monja portuguesa

Mariana Alcoforado

Traducció d'Anna Casassas; Epíleg de Meri Torras

Angle Editorial

Barcelona, 2006, 89 pàgines

Les dites Cartes d'amor de la monja portuguesa van ser molt de temps falsament atribuïdes a una monja que va existir de debò, Mariana de Alcoforado, nascuda a Beja, lloc de l'Alentejo, l'any 1640, i que va morir l'any 1723, als 83 anys, 61 anys després de l'episodi d'amor que se suposa que va tenir amb un militar francès, Noël Bouton, Monsieur de Chamilly, llavors en campanya per terres de Portugal. De fet, de seguida que les Cartes van ser publicades a París per l'exquisit editor Claude Barbin, l'any 1669, tothom va entendre, atesa la nota anònima preliminar, que les cartes eren un d'aquests invents que un espavilat, sens dubte un home de lletres de prou categoria, havia engiponat per oferir matèria als cenacles i salons de la París de l'època, sempre àvids de notícies escabroses, dignes de comentaris de llargària.

Tot i això, molts investigadors i lectors van continuar pensant que les cartes havien estat escrites de debò per una monja enamorada, la qual cosa es desprèn, sense anar més lluny, de la prodigiosa habilitat d'un escriptor -diuen que el Vescomte de Guillerargues, amic del capità- de posar-se en la pell i en els sentiments d'una dona. Des de sempre corre l'opinió que les dones tenen un estil de fer i una manera de parlar de l'amor diferent que els homes -vegeu la Diòtima de Plató-, i l'esmentat vescomte va limitar-se a sintonitzar amb la literatura ja prou extensa, en aquells anys, sobre els sentiments amorosos d'una dona: més que apel·lar a la correspondència entre Abelard i Heloïsa (de la qual vam parlar ara fa unes quantes setmanes en aquesta mateixa secció), Guillerargues va imitar la manera de procedir de formes literàries que havien adquirit un èxit enorme entre el públic femení, i també el masculí, de la primera meitat del segle XVII: així les cartes que Madame de Sévigné havia adreçat a la seva filla, o la novel·la Clélie, de Mademoiselle de Scudéry, la qual també serviria de patró per donar forma literària a les passions amoroses que es llegeixen a La princesa de Clèves, de Madame de La Fayette. En suma: tot va ser una falòrnia, però de qualitat, i ni més ni menys enganyosa que tota ficció novel·lesca: n'hi ha prou a ben posar-se dintre la roba d'un personatge (un hàbit, en aquest cas) per aconseguir crear l'"efecte de realitat" que posseeixen aquestes cartes amoroses.

D'altra banda, els tan espavilats Chamilly i Guillerargues van explotar un altre filó que, a les lletres europees, ha tingut una fortuna immensa entre el Libro de Buen Amor, de l'Archipreste de Hita, i els temps romàntics. Al llibre de l'arxiprest ja s'hi llegeix: "Vi estar a la monja en oración lozana, | alto cuello de garza, color fresco de grana, | desaguisado fiso quien le mandó vestir lana [és a dir, la roba monàstica]". També la lírica tradicional castellana posterior al Renaixement recull la passió per les monges i el destorb que causava en moltes noies que les en fessin ser a contracor, i en aquest sentit llegim -ho trec de la fastuosa antologia de Blecua-Alonso- versos com aquests: "Agora que soy niña | quiero alegría: | que no se sirve Dios | de mi monjía"; o bé. "-Meteros quiero monja | hija mía de mi corazón. | -Que no quiero yo ser monja, non"; i encara, de la ploma de Diego Sánchez de Badajoz: "No me las enseñes más, | que me matarás. || Estábase la monja | en el monesterio, | sus teticas blancas | de so el velo negro. | ¡No más, | que me matarás!". Aquests darrers versos al.ludeixen a un costum, molt estès a tots els convents i monestirs d'Europa als segles XVI i XVII (i abans i tot; vegeu Boccaccio!), que consistia a amagar-se o enfilar-se on calgués -potser pagant i tot- per veure, de més lluny o més a prop, els pits d'una monja, que sempre han estat més blancs, més verges i més prohibits que els de les dones del comú. D'aquí, també, l'expressió que encara fem servir per parlar d'alguna menja exquisida, formatges especialment: "teta de monja".

Aquest és, doncs, el context en què s'han de situar les famoses cartes "de la monja portuguesa". He tirat a l'anècdota, per a goig dels lectors, però cal dir severament que les cartes són esplèndides i enorme el mèrit de l'autor de la suplantació. Una vegada dos erudits discutien a París, a la primeria del segle XX, sobre l'autenticitat d'aquestes cartes. L'un adduïa moltes reserves quant a la seva autenticitat -i s'ha demostrat que tenia raó-; però l'altre, que era monjo, va dir les paraules que resumeixen més bé la gran dignitat i versemblança d'aquest epistolari unidireccional: "Per força degué escriure-les una monja o una dona de debò: ¡sonen tan autèntiques i tan enamorades!". I és veritat. Tota la resta del que hem escrit en aquest article és farciment, i de menys qualitat que l'esplèndid epíleg de Meri Torras que porta aquesta edició, amb una també magnífica traducció d'Anna Casassas: apòcrifes o amb autenticitat, les Cartes de Mariana Alcoforado respiren un amor d'una sinceritat i un enamorament del tot corprenedors.