Pintures

És un gust veure una exposició de pintura en què la pintura és l'autèntica protagonista. Vull dir que, a part dels quadres, no hi ha cap voluntat assagística afegida. El didactisme excessiu va en contra del principi de plaer i massa explicacions desvien l'atenció de la veritable comprensió dels quadres, de la pintura. I això és greu si les obres exposades són de primera qualitat; llavors, els discursos afegits poden arribar a ser mortals.

No és aquest el cas de l'exposició que es pot veure al MNAC fins a començaments de març. Una mostra magnífica que els recomano vivament si el que els agrada de debò és la pintura, si el que volen és veure un conjunt de pintures que només tenen en comú que són pintures, i pintures d'una notable qualitat. L'única concessió a la maleïda moda de les exposicions assaig és que porta un títol: Grans mestres de la pintura europea de The Metropolitan Museum of Art, Nova York. D'El Greco a Cézanne. Un títol llarg, que té una finalitat explicativa, és clar, però que no s'està d'incloure dos noms que venen. I, és clar, també ven allò dels grans mestres, si bé no tots els pintors exposats poden entrar sense discutir-ho dins d'aquesta qualificació. Algun dia, potser, podrem veure una exposició que només porti per títol Pintura. I fins i tot, encara, el menys imposant Pintures. Aquest hauria estat el títol que hauria convingut a una mostra pràcticament igual a aquesta, en la qual algunes de les obres menys interessants haguessin estat canviades per pintures americanes. Quin goig, però, contemplar un tiepolo i un hals tan pictòricament decidits, un ruisdael de tintes delicades, un gainsborough de subtils transparències, un mengs corprenedor -un retrat de Winckelmann llegint la Ilíada-, un goya rutilant de blanques pinzellades de seda cruixidora, un fragonard amb draperia de carmins desfets i voluptuosos, un corot de fullatge diminut i aigües de plata, un courbet amb unes natges lluminoses i esquitxos de blanc de zinc sobre uns turmells radicals, un pissarro pigat de groc de cadmi i olor de poma, un manet d'execució ràpida i ombres misterioses, un degas de grisos esfumats i ambres daurats i un cézanne de pastes glorioses, de tocs taronges i blaus de Prússia, de blancs masegats i verds vidriats, de veritat sense aparença. Aquestes són, per mi, les pintures cabdals de l'exposició. Em sembla que ni el monet, ni el renoir, ni el gauguin ni el van gogh estan a la seva alçada. Ni el greco ni el poussin. I no estic pas d'acord que a Antonio Joli, Sir Thomas Lawrence o Lord Frederic Leighton els convingui allò de "grans mestres". És la meva opinió, esclar. Però quina quantitat de taques i pinzellades, de tocs i transparències, de veladures i acords cromàtics, de matèria. De pintura. Quin plaer veure pintura, amb la seva càrrega de manualitat carnal, ara que està de moda la frigidesa dels suports virtuals. Quin plaer veure pintures sense cap més connexió entre elles que la pintura, i submergir-se en aquest bany untuós de trementina i oli de nous i de llinosa. Sentir com el color se't fica al nas del cervell i les olors als ulls de la memòria.

Quina quantitat de taques i pinzellades, de tocs i transparències, de veladures i acords cromàtics

Tan poca història tenen en comú aquestes pintures, que la comissària de l'exposició, a l'habitual article que en prologa el catàleg, ens ha d'explicar com s'ha format el Museu, com, gràcies als col·leccionistes i a les donacions, s'ha anat constituint el seu immens i variat patrimoni. I, de totes les històries que explica, n'hi ha una que és exemplar, la de la senyora Louisine Havemeyer. Gran col·leccionista, va deixar els seus quadres, entre ells el magnífic cézanne que podem veure a Montjuïc, al Metropolitan, sense exigir a canvi cap sala especial que portés el seu nom. I és que, com va deixar escrit: "He disposat molt poques coses en el meu testament pel que fa a la presentació o l'atenció que cal prestar a la col·lecció, perquè crec que hi ha persones tan intelligents i interessades com jo en la cura i la conservació d'un obsequi tan valuós". La senyora Havemeyer estava segura que al Metropolitan hi havia persones que s'estimarien tant la seva col·lecció com ella. I, per tant, no calia disposar cap tracte especial. Ara, els seus quadres estan dispersos pel museu, allà on els toca, que és on han d'estar els quadres.