"Ens calen molts Voltaire, capaços de divertir i crear flamarades"
És cap al tard hivernal quan el Jardí Botànic de València mostra alguns dels seus secrets més bells embolcallats dins de sons i d'aromes que estaborneixen l'apressat home urbà. Mig amagat entre les primeres penombres, el jardí universitari sembla dormir dolçament, imponent, ben bé com un gegant bonhomiós i protector al qual ha vençut el cansament, els anys. Un gegant que descansa a quatre passes de la vella ciutat, enmig d'un barri de carrers rectes, ..., on els dies sempre resulten eixordadors, d'na quotidianitat emocionada.
Martí Domínguez (Madrid, 1966) passa bona part del seu temps útil perdut -o trobat, si voleu- dins d'aquesta mena de selva ensinistrada que és el Botànic. Des d'aquest racó exuberant dirigeix, a compte de la Universitat de València, una de les revistes de divulgació científica amb més renom, Mètode. Des d'aquest racó potser també ressuscita, a força d'imaginar, l'aventura humana d'alguns dels personatges més grans de la nostra civilització. Se'l veu molt bé en aquest espai: "M'agrada aquest lloc, aquest jardí profundament cartesià, perfectament il·lustrat, nascut amb la vocació de difondre la ciència en la societat i que, sens dubte, és també un dels més bells de tot Europa". Domínguez conversa animadament, engrescat, i, de motius, no li'n falten. Amb El retorn de Voltaire s'ha fet mereixedor recentment d'un dels premis més cobejats de la literatura en català, concretament el Josep Pla. El reconeixement consolida una trajectòria literària impecable que té un dels moments més importants el 1997, quan obté l'Andròmina dels Octubre per Les confidències del comte Buffon (Tres i Quatre), novel·la que un any després va obtenir també el Premi de la Crítica atorgat per l'Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana, així com el prestigiós Joan Crexells. El 1999, amb El secret de Goethe (Edicions 62), va guanyar el Prudenci Bertrana dels premis literaris de Girona.
"D'alguna manera, Fuster, perseguit també, ha estat el Voltaire de la cultura catalana. Valent com el francès i disposat també a arriscar-ho tot"
"Amb la dreta, la vida cultural ha quedat congelada, en un estat de latència, car no s'ha atrevit tampoc a matar-la"
L'assaig també ha temptat aquest reconegut columnista llegit a EL PAÍS, entre d'altres mitjans de comunicació. D'aquesta relació promíscua entre el pensament i la divulgació cientificocultural sorgiran dos títols interessants: Bestiari i Peiximinuti, ambdós publicats per Tres i Quatre.
Al peu d'un xiprer dels pantans, entre palmeres petites, plantes aquàtiques i arbustos que de vegades semblen voler escalar, Domínguez comenta: "Els anys setanta i els vuitanta foren d'una gran il·lusió, els de la creació d'una nova societat civil, el moment d'una majoria que aspirava a canviar les coses. Dels noranta endavant, però, hi ha hagut una pèrdua dramàtica d'aquesta il·lusió. S'ha imposat ja no l'escepticisme, sinó més aviat el cinisme. Es respira massa sovint un ambient carregat de demagògia, de despotisme".
"Hi ha una percepció errònia d'aquell món del XVIII valencià", segueix l'escriptor. "Hi havia certament una gent, una nòmina d'instruïts, Pérez Baier, Cavanilles, Maians..., homes de cultura que no estaven, però, carregats del desig de canvi social, separats del poble per una barrera infranquejable. La Il·lustració francesa, enciclopedista, a la qual apel·le, sí que sentia la necessitat de canviar la societat, els seus homes volien difondre els seus coneixements alhora que creien que la saviesa canviaria el món". Domínguez creu que la situació valenciana és molt semblant encara a "aquella època": "València es resisteix als canvis i quan hi accedeix és sovint perquè no té altre remei".
Al seu racó preferit del Botànic, recollit, solitari, voretat per arbres bellíssims, Domínguez parla de Voltaire. D'un Voltaire que a vuitanta-quatre anys decideix abandonar el seu exili a Ferney, als Alps, i tornar a París, la seua ciutat natal. "Ha passat per ordre del rei trenta anys a l'exili", comenta l'autor referint-se a l'argument de la seua darrera novella. "Trenta anys enmig d'unes muntanyes feréstegues, plenes de llops, enmig d'una societat molt dura, i ara torna a París per tal d'estar present a l'estrena de la seua darrera obra de teatre: Irène. S'hi troba una societat, una ciutat canviada, també una ciutat que l'aclama... És tan gran la gentada que va a rebre'l que la carrossa no pot avançar pels carrers. 'Visca Voltaire! Visca l'home que ens ha ensenyat a pensar!', victoregen. Els ministres de Lluís XVI, però sobretot l'Església, no poden permetre aquell èxit i comencen a esbrinar si algú li ha retirat l'exili, a encalçar-lo, es plantegen si cal empresonar-lo... Bé, llavors cau malalt i aleshores el seu problema és saber si permetran que se'l soterre". "La qüestió avui ens pot semblar no gaire important", afegeix Domínguez, "però en la mentalitat del divuit era una cosa brutal. És la seua darrera batalla, tractar de convèncer els seus perseguidors que no cal ser tan salvatges, que cal arribar sempre a una entesa. Sap, a més, que s'ho juga tot, la seua trajectòria personal...". L'autor recalca la valentia personal del filòsof francès. "M'interessa", afirma, "plasmar la lluita del lliurepensador contra la persecució, ressaltar la misèria dels homes, la seua actitud davant d'un home major, però també d'una glòria immortal com és Voltaire".
En aquest punt els paral·lelismes són inevitables: Voltaire i Fuster. "Fuster, el volterià de Sueca, va escriure un article a La Vanguardia en el qual reclamava un Voltaire ianqui, un de musulmà, un de marxista, un Voltaire per a cadascuna de les parcel·les del fanatisme. D'alguna manera, Fuster, perseguit també, ha estat el Voltaire de la cultura catalana. Valent com el francès i disposat també a arriscar-ho tot, o molt".
Domínguez assegura que, en un món, en una societat com la nostra, cal fer el Voltaire. "Anem cap a un desastre no se sap ben bé de quina mena, mentre el poder polític no té cap interès per la cultura, ha afavorit la configuració d'una societat abocada a la intranscendència, vulgar. Cal d'una vegada que la gent s'eduque, sense dogmes". És una tasca difícil en un context que aboca els escriptors de casa nostra, segons Domínguez, a un doble exili: el del lliurepensador i el de l'idioma. "És lamentable", es queixa, "que la democràcia s'haja sumit en el desencís. Després, amb la dreta, la vida cultural ha quedat congelada, en un estat de latència, car no s'han atrevit tampoc a matar-la. En qualsevol cas, hi ha un ambient de decepció i, per tant, ens calen molts Voltaire capaços de divertir, però també de provocar grans flamarades. Hem de ser utòpics, idealistes, evitar caure en el pragmatisme, en l'actitud insolidària". "De segur que Voltaire", diu Domínguez, "no hauria callat i, si haguera viscut el nostre temps, hauria escrit contes sobre l'especulació urbanística, el canvi climàtic, la corrupció política... És dramàtic tot el que passa al nostre país, la destrucció del territori...".
