Selecciona Edición
Conéctate
Selecciona Edición
Tamaño letra

Els fets de la Fatarella

Avui fa 70 anys que membres de la CNT-FAI varen matar 34 pagesos del poble tarraconí per negar-se a les col.lectivitzacions

Avui es compleix el setantè aniversari dels Fets de la Fatarella, uns esdeveniments on van trobar la mort 34 pagesos fatarellencs. Malgrat el temps transcorregut, les seves seqüeles encara són ben presents al poble, més quan fins avui cap Govern ni institució s'ha pronunciat sobre aquells fets ni sobre l'honorabilitat dels assassinats.

L'any 1936, a Catalunya, l'aixecament feixista del 18 de juliol va poder ser controlat gràcies a la col-laboració de persones alienes a l'exèrcit de la República, un conjunt d'elements majoritàriament sindicalistes que no dubtaren en agafar les armes i sortir al carrer a fer costat al Govern legalment establert.

Després d'haver neutralitzat el cop d'estat a Barcelona, la major part dels milicians es constituïren en Patrulles de Control, uns grups que, amb l'excusa de fer front al feixisme, sembraren el terror per allí on passaven. Les Patrulles de Control estaven dirigides per elements de la CNT-FAI i una de les missions que s'havien imposat era la de col·lectivitzar els sistemes de producció, ja fossin industrials o agrícoles.

Les seqüeles del Fets encara són presents al poble, més quan fins avui cap govern s'ha pronunciat sobre l'honorabilitat dels assasinats

Quan les autoritats de la República van poder controlar la situació van intentar investigar, però el fiscal declarava la causa dissolta

A les Terres de l'Ebre, els collectivitzadors anarquistes van prendre possessió de la fàbrica de Flix, alhora que s'incautaven de les terres que eren propietat dels terratinents més forts de les comarques. Paral·lelament, pressionaven la resta de pagesos perquè s'afegissin a les Col·lectivitats locals, unes coaccions que sovint esdevenien violentes o sota amenaces de mort. A la Fatarella, la Col·lectivitat es formà a partir de la incautació de les terres i de les collites dels propietaris més rics, però no aconseguí sumar la resta de pagesos, la majoria dels quals disposaven només de les terres que amb molt d'esforç havien arrabassat als erms.

A mida que passava el temps i la Col·lectivitat no creixia, es feia més gran la pressió dels anarquistes. Cada dia, pels carrers de la Fatarella s'escoltaven els relats de les accions dels faistes d'Ascó que, encapçalats per Tonelada, Barrina, el Valencià i Josep Gironès Delforn Pèl, sembraven el terror a la comarca. I també feien tremolar les ventures de Martí Mestres -un capitost de Móra la Nova-, o les malifetes d'en Bosch, de Vinebre, o d'en Pelinxo, de la Torre de l'Espanyol. Els contactes que sovint s'establien amb gent dels pobles veïns tampoc eren gens esperançadores, sinó que més aviat acabaven de posar la por al cos del fatarellencs. "Us ho prendran tot i no us quedarà res", els anunciaven algunes persones procedents d'Ascó o de Móra.

Els primers dies de gener de 1937 estaven marcats per una creixent animadversió de la majoria de fatarellencs cap al grup de col·lectivitzadors, però la força armada dels faistes feia por. De forma desesperada, el dia 22 de gener es reuniren els representants locals de la Unió General de Treballadors amb membres d'Esquerra Republicana de Catalunya, del Partit Socialista Unificat de Catalunya, de les Joventuts Socialistes i de la Unió de Rabassaires, per tal d'acordar una acció conjunta per defensar-se dels abusos col·lectivitzadors. L'acord entre tots els partits i sindicats de la Fatarella es concretà en establir una acció comuna que intentava apaivagar el pànic sembrat pels anarquistes, tot i que es prioritzava el conservar la calma i evitar accions de sang. Per aquest motiu, els camperols acordaren com a primer senyal de protesta no anar a treballar al camp durant dos dies, cosa que exasperà encara més els anarquistes, que augmentaren les amenaces.

El dia 24 de gener es presentaren a l'Ajuntament de la Fatarella els faistes José Mola i Nicolás Santamaría, amb la intenció de forçar l'entrada en el Consistori de Santamaría, com a regidor. Aleshores, els pagesos, assabentats del nou cop d'efecte que preparaven els dirigents de la CNT-FAI, es concentraren a la plaça, per tal de demanar l'expulsió d'aquells dos elements tan perniciosos.

Nicolás Santamaría, en veure's al davant d'una audiència tan exaltada com poc convençuda de participar en el treball en comú, furiós, cridà i amenaçà als fatarellencs d'obligar-los a cavar un clot on posteriorment els enterrarien. Exaltats, desesperats i esporuguits, els pagesos s'abraonaren sobre els anarquistes i els desarmaren, alhora que volien atonyinar-los. Sortosament, s'optà per protegir-los de qualsevol agressió i acompanyar-los fins la casa consistorial, just perquè ningú volia que al poble hi haguessin fets de sang.

A mitja tarda, un vehicle de la CNT-FAI entrà fins a la plaça Major. Els seus ocupants se n'anaren a l'Ajuntament, per demanar l'alliberament de Santamaría i Mola. El grup de pagesos capdavanters hi estigueren d'acord, per tal de rebaixar la tensió, i fins i tot els acompanyaren fins a la sortida del poble. Quan els faistes de fora del poble van sabe de l'expulsió dels seus companys, posaren en antecedents la Central de Patrulles de Control de Barcelona. Com no podia ser d'una altra forma, i per por al ridícul que hagués suposat admetre que els pagesos els havien expulsat del poble, van ordir una trama basada en el fet que a la Fatarella s'havia organitzat un complot monàrquic contrari a la República. I tot seguit organitzaren un grup de patrullers de confiança, dos camions plens d'homes que tenien com a prioritat restablir l'ordre a la Fatarella.

Mentre, al poble aviat es va entendre que l'expulsió dels faistes suposaria una venjança que concretaria tard o d'hora. Aleshores, quan més necessitàvem parlar amb les autoritats de la República, ens adonàrem que la central telefònica local estava incomunicada, degut a què algú havia tallat el telèfon des d'Ascó. Per això, s'optà per establir un servei de guàrdia i anar a demanar auxili a la Generalitat de Catalunya.

El dia 25 de gener, quan clarejà el dia, al Coll de la Salvadora s'hi veié un miler d'homes armats disposats a entrar a la Fatarella. La majoria eren faistes procedents dels pobles del voltant, juntament amb les Patrulles de Control arribades expressament des de Barcelona. Davant de l'amenaça armada, els pagesos van demanar parlamentar i des de fora s'oferí una treva: "Rendiu-vos, que no hi hauran represàlies, deposeu les armes i estalviareu el patiment a les vostres famílies". Contràriament a l'oferiment, l'armistici de les Patrulles de Control resultaria un estratagema, ja que la consigna dels faistes es limitava a entrar al poble, prendre'n el control i matar les més de 100 persones que algú els havia donat en una relació escrita.

Quan els ocupants arribaren a ca la Vila, mitjançant un pregó s'avisà que sortissin del poble els infants, els vells i les dones. Amb el poble sota control faista començà la repressió. S'ordenà a tothom que lliurés les armes, sota amenaça d'execució immediata. Ca la Marta, a la plaça, es convertí en una mena de seu judicial de la CNT-FAI, on portaven a jutjar tots els pagesos sospitosos de ser feixistes i, un cop jutjats, el conduïen fins a la Capella, que es transformà en un centre de reclusió amb dotzenes de pagesos tancats que esperaven el seu destí. Fet i fet, la llei i la sentència la dictava l'Aracil, que tenia entre les mans una relació de més de 100 persones a qui volia matar. Els Fets de la Fatarella estaven servits i 34 persones del poble hi van perdre la vida.

Quan les autoritats de la República van poder controlar la situació intentaren investigar els fets, malgrat que a mitjans de desembre de 1937 el fiscal en declarava la causa dissolta. De la mateixa forma, en acabar la guerra el Govern franquista inclogué els Fets de la Fatarella en la Causa General, per tal de saber el grau d'afecció a la causa nacional dels implicats. Finalment, el Govern de Franco va considerar els Fets de la Fatarella com una baralla interna, lliurada a parts iguals entre sindicalistes de dretes i d'esquerres.

Han transcorregut 70 anys des dels Fets i, en tot aquest temps, la majoria dels familiars directes de les víctimes n'han mantingut el record. L'impacte emocional fou de tal dramatisme que difícilment era tema de conversa pública en el decurs del segle passat. A principi dels anys 90, en el pregó de la Festa Major d'Agost vaig gosar recordar els Fets de la Fatarella. Era la primera vegada que se'n parlava en públic, i al Casal de la vila es va fer un silenci total.

Més endavant, fou l'any 2005 quan Josep Termes Ardèvol presentà a la Fatarella el seu llibre Els Fets de la Fatarella, pobresa contra misèria, que constituïa la primera publicació monogràfica que explicava els esdeveniments de forma detallada. També han estat cabdals les publicacions de Josep Sànchez Cervelló per interpretar i aclarir els Fets, així com els treballs de Jordi Piqué Padró. Entre tots, han donat raó d'aquell gran drama, alhora que han deixat en evidència la injustícia que suposa per a les famílies dels assassinats que cap institució oficial n'hagi volgut refermar el seu bon nom.

Des fa molts anys, he cregut que tant les víctimes dels Fets de la Fatarella com els seus familiars ens mereixem que la societat conegui uns esdeveniments sobre els quals la justícia mai en dictà un veredicte formal. Ara ja no busquem justícia, no volem parlar de bons o dolents; ens conformem amb manifestar el nostre record pels qui van morir per defensar la seva terra, alhora que recordem la necessitat d'organitzar algun acte oficial en memòria dels assassinats, on els familiars veuríem com les institucions, el poble de la Fatarella i la societat en general es manifesten sobre els Fets.

En una entrevista recent, l'historiador Josep Sànchez Cervelló afirmava: "Sense la pau dels morts, que requereix la veritat, no s'aconsegueix la pau dels vius". Des del record als nostres familiars assassinats, demano que s'oficialitzi la veritat dels Fets de la Fatarella. S'ho mereixen els morts i ho agrairem els vius.

Josep Gironès Descarrega és escriptor

* Este artículo apareció en la edición impresa del Jueves, 25 de enero de 2007