(Im)previsible

Potser el darrer efecte del maragallisme consisteix en què ara ens preguntem insistentment si José Montilla serà un president previsible o imprevisible. Maragall ho ha estat tant, d'imprevisible, i tant fins a última hora, recordant-nos en el mateix discurs d'acomiadament coses tan poc pròpies d'un acomiadament com la supressió de l'àrea metropolitana o la manca d'una llei electoral catalana, que és natural que especulem sobre el caràcter i les maneres del nou inquilí de la Casa dels Canonges. El discurs de nomenament em va semblar del tot previsible: mesurat, sobri, amb agraïments i ofertes de mà estesa per a tothom. Si s'havia d'incloure una cita poètica, aquesta no podia sortir d'enlloc més que de La pell de brau d'Espriu. De fet, he llegit que Jordi Pujol fa un temps va recórrer a la mateixa cita: l'antifranquisme de la dècada dels 70 va ser així de transversal i... previsible. També el nomenament del nou Govern s'ha produït segons el que s'esperava, potser amb la sola sorpres a de la incorporació d'Ernest Maragall com a conseller d'Educació. Sorpresa moderada, val a dir: si el que es pretenia era escenificar cert continuisme, cridar el germà de l'ex-president cau dins d'una lògica perfectament cartesiana. Allò que potser no ens esperàvem és que els nomenaments es coneguessin quan toca, és a dir el dia que es van fer públics oficialment. Encara tenim a la retina la remodelació del Govern de l'abril passat, quan la crisi va ser retransmesa en directe per TV-3, amb consellers i ex-consellers entrant i sortint de Palau com si fos el camarot dels germans Marx. I tot per fer més canvis al cap de poques setmanes, quan la postura d'ERC contra l'Estatut va obligar a expulsar-la de l'Executiu. Hem viscut tant amb l'ai al cor darrerament que no ens sabem avenir que els esdeveniments puguin produir-se ordenadament. El dragon-khan ens ha regirat tant l'estómac que amb els caballets de fira no en fem prou. No teníem previst que la política podia ser previsible. Estem ben grillats.