Cultures de la imatge

Entre la crónica

i l'imaginari.

Arxiu Històric de la

Ciutat de Barcelona. Pl. Pons i Clerch, 2, 2ª planta. Barcelona. Fins al 20

novembre 2007.

La cámara lúcida.

Carrer Gran de Gràcia, 9. Barcelona.

Afirma Jordi Calafell, comissari de la mostra Entre la crònica i l'imaginari. Fotografies de la Segona República: "el passat és un país estranger: allà les coses es fan d'una altra manera". La frase no és seva, l'ha manllevada del teòric L. P. Hartley (Peterborough, 1895-Londres, 1972), qui, a més, afegeix que estudiar el passat és com obrir una capsa de Pandora on apareixen records encadenats no sempre a veritats objectives. L'exposició de fotografies que l'Arxiu Històric de la Ciutat reuneix sobre l'imaginari catalanista i republicà dels anys trenta és un intent "d'explicar tot un panorama iconogràfic en el qual el fotoreportatge té un paper essencial des del mateix moment de la proclamació de la República, el 14 d'abril de 1934. No hem volgut fer una història de la República en imatges, això ja s'ha fet a bastament des de la Transició", explica Calafell.

El conjunt de 115 instantànies s'exhibeix molt oportunament com a rúbrica dels actes promoguts per l'Ajuntament per celebrar el 75è aniversari de la proclamació de la República, i estableix un ric diàleg amb una altra mostra, al Museu d'Història de la Ciutat, titulada La primavera republicana: Barcelona: 1931-39, més que una exposició, un teatre -olfactiu i sonor- que recrea les il·lusions dels ciutadans en aquells anys d'esperança i progressos. Així, Entre la crònica i l'imaginari apareix en un moment en què existeix una certa avidesa -en la literatura, en el cinema- per conèixer un període històric ple de tensions i enfrontaments no sempre prou ben explicats. D'altra banda, la República va ser el primer intent de modernització i democratització d'Espanya, marcat pel nou paper de la dona, la generalització de l'assistència sanitària, els projectes pedagògics i la jornada laboral de vuit hores.

A l'Arxiu Fotogràfic veiem narrada una de les moltes cròniques de la vida pública barcelonina des de la perspectiva de dos fotoreporters: Josep Maria Sagarra (1885-1959), sagaç, directe, molt íntim i psicològic, i Carlos Pérez de Rozas (1883-1954), menys compromès i audaç, però gràcies a una simplicitat intel·ligent i a una posició més d' outsider va aconseguir fotografies memorables de la crònica ciutadana, encara que sempre amb personatges posant per a l'objectiu.

Alguns moments decisius d'aquell període són fruit de percepcions "sobrevalorades" pel fotògraf: aquest és el cas de les imatges capturades per Sagarra d'una de les moltes manifestacions espontànies que es van produir l'abril de 1931 després de conèixer-se els resultats de les eleccions municipals. Per a Calafell, "aquestes fotografies expliquen la candidesa i l'esperança d'uns personatges exultants de felicitat perquè per fi ha arribat l'anhelada República. Situacions històriques protagonitzades per Francesc Macià, Carles Pi i Sunyer, Lluís Companys o Alcalá Zamora es combinen amb d'altres d'exaltació col·lectiva, com la fotografia d'esports (la gimcana hípica del Polo Hockey Club), reportatges de les festes de Sant Medir, Carnestoltes, colònies infantils, àpats a l'aire lliure o dones disfressades d'al.legoria republicana, totes realitzades amb càmeres de gran format, incapaços de facilitar la utilització de recursos i punts de vista menys ortodoxos. Un últim apartat recupera un dels fotomuntatges de la sèrie sobre Els tretze Punts de Negrín -l'intent desesperat de la República d'atreure l'ajuda dels països democràtics- realitzats amb un llenguatge encara molt allunyat de la modernitat europea. Aquest reportatge visual convida a preguntar-se pel que realment significa "la cultura de la imatge", o dit d'una altra manera, per què les fotografies són tal com són i no d'una altra manera.

La cámara lúcida és un espai segurament mai imaginat per Roland Barthes (al seu llibre del mateix títol, de 1980), una galeria/botiga oberta a un tipus de col·leccionisme menys fetitxista i més decoratiu. El local ocupa uns baixos del carrer Gran de Gràcia, i reuneix una miscel·lània d'autors, alguns ja canònics, com Eugène Atget, Julia Cameron o Berenice Abbot, al costat de joves autors, com Thorsten Klapsch, Pablo Zulueta o Stephanie Schneider. Les fotografies, segons explica Gabriela Escalón, directora de l'espai, són "originals en tiratges il·limitats", un oxímoron que s'explica perquè són reproduccions recents, fetes a partir d'un negatiu digitalitzat. Això sí, les obres es venen amb un certificat d'"autenticitat". La fotografia, tal com és.