L'Any Masó

Agafat pels pèls, aquest centenari de l'arquitecte Rafael Masó -mira que celebrar 100 anys de l'acabament de la carrera, com si li hagués costat molt d'acabar-la!- hauria pogut ser benvingut si hagués servit per donar a conèixer la seva autèntica dimensió d'artista, per salvar un parell o tres d'obres seves importants -la Casa Cases, de Sant Feliu de Guíxols, la Casa Masramon, d'Olot, i també la tanca del cementiri de Girona- que encara, amb penes i treballs, es mantenen dretes i, finalment, per situar-lo al lloc que es mereix dins de la història. Ho he escrit en passat perquè em temo que poc d'això, o res, es farà realitat. I és que s'ha programat una enorme quantitat d'actes irrellevants que no solament no donaran a conèixer l'obra de Masó, sinó que no faran més que emmascarar-la convertint l'arquitecte en una mena de personatge local, poeta, polític i activista cultural, amb l'arquitectura com a simple professió, i convertint la seva obra en un garbuix indestriable al qual les obres de primera magnitud quedaran llastades per sempre. No ens enganyem. Ni el poeta, ni el polític, ni l'activista cultural no tenen cap importància, o si la tenen és només perquè ens poden ajudar a entendre millor una arquitectura única. Dubto que tot el que s'ha programat serveixi per aconseguir allò que era realment important: situar les grans obres de Masó al lloc que es mereixen i donar-les a conèixer més enllà de l'àmbit gironí a què sembla que gironins i no gironins el volen condemnar.

El programa no solament no donarà a conèixer l'obra de Masó, sinó que no farà més que emmascarar-la

De salvar per a la història i per a l'admiració de propis i estranys aquelles obres que he citat abans, ni tan sols se'n parla, atès que qui hauria de fer-ho, el Govern d'aquest miserable país, no pensa destinar ni un duro a una cosa en la qual no creu. Hi ha una desconfiança radical i provinciana dels nostres governants envers tot allò que és genuí i del país, i un embadocament notable per tot el que és foraster.

La nostra societat de l'espectacle, del consum, d'això que en diuen les indústries culturals, del turisme envernissat de cultureta, de les ciutats-parc-temàtic, etcètera, necessita cada vegada més combustible per fer anar els motors, i cada ciutat i cada barri, cada mes i cada dia, han d'estar dedicats a alguna cosa per mirar d'atreure el públic. Girona, aquest any, s'ha tret de la màniga això de l'Any Masó i suposo que la ciutat espera visitants que vagin a veure tot allò que ja no queda de l'arquitecte, allò que s'ha construït als solars on hi havia obres de Masó que la mateixa ciutat va permetre enderrocar i allò que, mal restaurat, s'ofereix ara com a obra genuïna seva i no ho és. I s'enganyarà la gent perquè se li amagarà que la de Masó és una obra artística exemplar, tan notable com la dels seus coetanis europeus. Però això ja no ho creu ningú.

Per exemple, l'exposició que presenta La Caixa al seus locals gironins no solament és inútil de cara al descobriment per part del públic de la grandesa de l'arquitecte, sinó que, confusa com és, igualadora de les obres importants amb les que són simples reformes mínimes de construccions existents banals, sense cap visió cronològica que mostri els orígens i l'evolució formal del llenguatge masonià, sense cap discurs, fins i tot amb enganys -es fotografia una façana de la Casa Batlle, de Girona, donant com a obra de Masó un afegit que no ho és, així com se'n fotografia un esgrafiat que tampoc no és obra seva-, aquesta exposició desafortunada, perquè la mateixa Caixa no ha cregut que els gironins ni Masó mereixessin res més del que ella els dóna, no farà altra cosa que construir un engany històric sobre l'arquitecte que costarà anys de desfer. I encara hi ha un fet més greu: aquesta exposició que hauria d'haver estat l'eix vertebrador del centenari, hauria hagut de servir, traslladada a Barcelona -i qui diu Barcelona, diu París-, per ajudar a situar Masó al seu lloc en la història de l'arquitectura catalana i europea. Aquesta exposició desvirtuadora farà que es tardin molts anys a poder-ne fer una de ben feta i com cal. I podríem estar contents si no la moguessin de la seva caverna gironina, però, és clar, com que ningú no té ja cap esperit crític, el mateix Govern que no ens governa -o el que vindrà- la durà a un localet qualsevol de Barcelona i es quedarà tan panxo...