"Això no és cine, és al·lucine"

El cinema experimental ofereix una experiència alliberadora i psicodèlica que provoca una obertura de la ment i de l'ànima, afina i enriqueix la percepció, aprofundeix la visió de l'existència i transforma la consciència". Qui això afirma és Juan Bufill, crític d'art i comissari de Cinemavisió. Algunes obres mestres del cinema experimental, 1956-2000, un cicle de 33 pel·lícules de 20 autors que es projectaran a l'Auditori del Museu d'Art Contemporani de Barcelona (Macba) cada dimecres no festiu (19.30 hores) fins al 29 de novembre. Segons Bufill, obres com La región central, de Michael Snow, un homenatge al cosmos de més de tres hores de durada, filmat amb una cambra robòtica en perpetu moviment que segueix el ritme d'una partitura sonora, "canvien la teva forma de veure el món".

'Cinemavisió. Algunes obres mestres del cinema experimental' ofereix 33 pel·lícules de 20 autors al Macba

En la seva majoria són pel·lícules líriques, contemplatives i abstractes, no només en els continguts, sinó també en l'estructura, que es desenvolupen seguint un temps musical en lloc de cronològic. Hi ha peces molt dures, com la minimalista Serene velocity, d'Ernie Gehr, una lentíssima sèrie de variacions sobre la imatge d'un passadís, o The flicker, de Tony Conrad, mitja hora d'incessants parpelleigs en blanc i negre que la fan perillosa per als epilèptics. D'altres, en canvi, són igualment intenses encara que més breus i suportables, com les que integren una sessió especial (21 d'octubre) concebuda per als no iniciats, entre les que figura Berlin horse (1970), de Malcolm Le Grice, un dels pioners de l'art digital.

"La idea és donar a conèixer el cinema pur; és a dir, aquell que ofereix una visió desvinculada de llenguatges propis d'altres mitjans com el teatre i la literatura. És un cinema amb estructures i plantejaments més semblants als de la poesia, la música o les arts plàstiques, que anticipa el videoart, encara que aquest mai no ha assolit la radicalitat ni la intensitat poètica del cinema experimental", explica Bufill, qui ha triat una aproximació antològica no historicista que ofereix una visió panoràmica, "entre objectiva i subjectiva", dels autors i les tendències més rellevants.

"Són obres al marge de la història oficial de l'art i el cinema, tot i que la seva aportació és similar per importància i innovació a la de l'art abstracte. La influència de creadors com Vassili Kandinski, Hans Arp o Paul Klee pot ser comparada amb la de Michael Snow, Stan Brakhage, Paul Sharits, Werner Nekes i d'altres autors encara no prou coneguts i reconeguts", assenyala el comisari. "N:O:T:H:I:N:G, de Paul Sharits, una mena de mandala multicolor en moviment, pot ser comparada amb les pintures de Rothko i les instal·lacions de Turrell", afegeix Bufill, qui situa a Nova York, a les dècades de 1960 i 1970, el cim de la producció de films experimentals.

Entre els autors que comencen a gaudir de prestigi hi ha el patriarca de l'avantguarda cinematogràfica nord-americana, Stan Brakhage (1933-2003), "un poeta de la llum i les imatges", qui ha estat inclòs en la més recent recopilació d'obres mestres del Museu d'Art Modern (MOMA) de Nova York amb dos films, dels quals un, Commingled containers, es projecta en una sessió monogràfica dedicada a aquest autor. Altres redescobriments són la nord-americana d'origen lituà Marie Menken, i Bruce Conner amb una petita joia, Cosmic ray, un videoclip ante litteram, format per trossos de pel·lícules rebutjades.

L'únic espanyol seleccionat és el basc Antonio Sistiaga, qui pintava els fotogrames de cel·luloide i els sotmetia a banys de sorra i aigua de mar en una espècie d'action painting cinematogràfica que, segons Bufill, "supera l'expressionisme abstracte de Jackson Pollock, anticipa la pintura de Sigmar Polke i ofereix un fluix de visions en transformació perpètua que fan real l'expressió d'Iván Zulueta a Arrebato: 'Això no és cine. Això és al·lucine".