La plaga

Recordo com va començar tot. A l'anunci, una noia li deia al seu xicot que no es descuidés de comprar enciam. El noi comprava un enciam, però ella li deia que no, que el que havia de comprar era una bossa d'enciam tallat i rentat, d'una marca que ara no recordo, però que maleeixo.

Ara, la plaga és aquí. Als supermercats ja tenen un expositor especial per a totes les bosses d'enciam tallat i rentat. N'hi ha de rúcola, n'hi ha d'escarola, n'hi ha d'amanida Cèsar, que porta incorporats els trossets de pa torrat, n'hi ha de barreja de diversos enciams i n'hi ha -oh meravella- d'iceberg tallat. A mi no em sembla gens malament. Jo no en compro, i avall. Però als restaurants, demano amanida. I l'amanida que em posen als restaurants, invariablement, és de bossa.

Des que hi ha l'enciam de bossa, els xefs es poden fer els interessants fent veure que l'amanida que et serviran és variada. La trampa és fàcil de detectar. Casualment, des de fa uns mesos a les cartes dels restaurants hi prolifera un plat anomenat "amanida de verds". Oh. Amanida de verds. Dius: "Calla, deu ser de diversos enciams". La demanes i és de bossa.

Fa un temps, la plaga era una altra. Les amanides dels restaurants tenien de tot menys verd. "Amanida de sardines i vinagreta de cogombre amb cruixent de formatge", podies llegir, per exemple. I la traducció és que allò era un plat fred de sardines sense ni un trist tros d'enciam. Ara, aquests plats freds que abans es deien amanides ja no es diuen amanides. Ara es diuen mosaic. De vegades, timbal.

És cert que als restaurants fins no tenen valor de posar-te enciam de bossa. Però als restaurants fins, per definició, mai no tenen amanides a la carta. Per això, quan vaig al bar gallec de sota casa a dinar i, invariablement, a l'amanida, que no és de bossa, hi ha aquells insectes verds de quan no l'has rentat bé, de vegades se m'escapa una llàgrima traïdora.