"Tot text és susceptible de ser reduït a la meitat"

Dels 40 als 46 anys, Sergi Pàmies (París, 1960) no ha publicat ficció. Per moments, el títol de la seva darrera obra, L'últim llibre de Sergi Pàmies, semblava no tant una reflexió sobre les referències que els lectors donen als llibreters sobre les obres que busquen, sinó una declaració d'intencions. L'escriptor, que ara treu el recull de contes Si menges una llimona sense fer ganyotes (Quaderns Crema), reconeix que certa voluntat de no escriure més també hi era, en aquell títol de fa sis anys. "Però no hi ha res a fer. La bèstia continua fent feina". I la bèstia ha escopit ara 20 contes, sobre amors i desamors, absurds quotidians i pors ancestrals, desitjos inconfessables i frustracions amargues. Alguns dels relats són d'encara no una pàgina, d'altres de cinc o sis, en una ocasió només superen la desena. Tot plegat 142 planes.

"El conte té a veure amb processos artesanals, mentre que el periodisme té el component industrial"

"La novel·la és monògama i el conte, polígam i promiscu. Si visqués a muntanya, escriuria novel·les"

Pregunta. Ha trencat un ritme de publicar ficció cada dos anys sobre el qual havia teoritzat sovint. ¿Què ha passat?

Resposta. El ritme dels dos anys estava molt teoritzat fins a l'últim llibre, que ara s'ha vist que no era només la voluntat de reflectir la desaparició general dels títols en la memòria dels lectors, sinó que portava implícita també una voluntat de canviar els terminis. Respecte dels escriptors ejaculadors precoços, dos anys ja podien semblar un termini massa lent, però per mi començava a ser curt. Aquest període dels 40 als 46 anys m'ha donat un material diferent del dels llibres anteriors. El paisatge es va reduint.

P. ¿Reduint?

R. Sí. T'ocupes dels altres molt més del que t'ocupaves abans. Això fa que els temes de la família, la feina i els naufragis sentimentals hi siguin més presents. Crec que són els signes d'identitat d'aquest tram de la vida de les persones.

P. Parafrasejant Enrique Vila-Matas, però en sentit contrari, ¿se sent hijo con hijos?

R. Totalment. Tinc més que mai la sensació de ser una peça de força subjecta als pares per dalt i als fills per baix. Això et dóna molta responsabilitat i es contradiu una mica amb l'aspiració anàrquico-festiva de la joventut.

P. Reincideix en el gènere relat del curt, òbviament el seu preferit.

R. És que només li veig avantatges. Si fos un venedor de cotxes diria que és el gènere amb més prestacions. Té intensitat, exclou la grandiloqüència, no permet gaires digressions i en el pitjor dels casos s'acaba ràpid. ¿Per què hauríem de complicar-ho més?

P. En aquest camí cap a la síntesi, ¿no ha pensat mai en la poesia?

R. El problema que tinc amb la poesia és que m'interessa molt el fons, però tinc un cert rebuig per la forma. Sóc consumidor habitual de poemes, m'agraden especialment els narratius, però quan escric m'agrada la prosa amb cert to poètic. Exemple de poema narratiu: tot L'enyor del demà, de Salvat-Papasseit, que podria perfectament ser escrit en prosa. El conte s'hi acosta molt. En aquest mateix recull, "El pou" podria ser un poema.

P. ¿N'havia escrit, de poesia?

R. Com tothom, fins als 18 anys, després no hi he tornat. En la forma de la poesia hi trobo un èmfasi que em produeix un cert pudor.

P. Respecte dels seus articles periodístics, aquests contes són menys irònics...

R. Hi ha ironia, crec jo, però més continguda. Tinc el privilegi d'escriure molt per als mitjans de comunicació i això em resol la part dels entusiasmes, de l'alegria, de la immediatesa, de la generositat o de la curiositat. La part més íntima i conflictiva, que requereix un temps de reflexió més llarg, la dirigeixo cap als contes.

P. La ficció permet naturalment més llibertat temàtica...

R. És clar. Pots escriure sobre un senyor que cau en un pou, com faig aquí, mentre que per un diari se'm demanaria on és aquest pou, si es pot situar, diguem-ne, al carrer Sepúlveda cantonada Viladomat. Als llibres busco temes com la mort, o la por que es mori la gent que estimes, temes susceptibles de produir una identificació immediata que no tingui a veure amb la ideologia, sinó més aviat amb les emocions. Encara que hi ha moltes variacions sobre això, perquè de vegades escrius també sobre anècdotes o reflexiones sobre la mateixa ficció o fas exercicis d'estil. En qualsevol cas, l'escriptura per a un llibre és més íntima, va de l'autor al lector sense gairebé intermediaris.

P. La producció d'una i altra literatura és òbviament diferent.

R. El conte té a veure amb processos artesanals, mentre que el periodisme té el component industrial. El model mental d'artesà que tinc al cap és el luthier, el fabricant d'instruments que té coses penjades a les parets i no saps ben bé per què serveixen, però van envellint al taller fins que seran la caixa d'una guitarra que produirà un so únic. És un procés d'anar polint a un ritme molt lent. A canvi, la indústria és més excitant.

P. Però algun transvasament hi ha entre un gènere i l'altre...

R. A mi el periodisme sobretot m'ha ensenyat que una primera versió de 60 línies es pot quedar en 25. És una escola brutal: tot text és susceptible de ser reduït a la meitat. Com un principi d'Arquímedes, a l'inrevés: un article submergit en si mateix desallotja la meitat del seu propi pes en palla. Això pels contes és molt útil. La diferència és que la ficció no et marca límits de temps, mentre que el periodisme et fa treballar sota pressió. Això a mi m'agrada molt.

P. Així doncs, de novel·la llarga de moment ni parlar-ne.

R. Em demana massa. M'agrada molt la novel·la, en sóc un bon lector, però és un amor possessiu i exclusiu, durant el temps en què l'escrius no estàs per res més. Demana una energia que jo no tinc en aquests moments. La novel·la és monògama, el conte permet ser polígam i promiscu. I entre la poligàmia i la promiscuïtat i la monogàmia no hi ha color. ¡De pet a la promiscuïtat! Però això és un problema meu. Si visqués a dalt d'una muntanya escriuria novel·les.

P. El títol del recull sobta. Una frase en condicional, incompleta.

R. Me la va donar el meu fill, que la va sentir per la tele en boca d'un cuiner: "Si menges una llimona sense fer ganyotes, els teus desitjos es faran realitat". Sap que jo m'apunto coses curioses que sento i me la va dir. Vaig tenir clar de seguida que això era el títol. Però, és clar, posar-lo sencer era impracticable encara que la meva voluntat suïcida anava per aquí. Aleshores li vaig consultar al Quim Monzó i ell em va suggerir d'escapçar-lo a la meitat. I d'aquí vaig pensar que hi havia un model admirat que ho havia utilitzat abans, Italo Calvino, que va escriure el llibre de contes Si una nit d'hivern un viatger. Està clar, si el títol que m'hagués sortit fos posem per cas "Salvador Sostres", encara que m'agradés no l'hauria posat, perquè la referència no m'interessa, però la simpatia per un model admirat com Calvino em va convèncer.