Elogi de Mahfuz

Akhenaton. El rei heretge

Naguib Mahfuz.

Traducció d'Isaïes Minetto

Bromera

Alzira, 2005, 198 pàgines

La mort, ara fa vuit dies, de l'escriptor egipci Naguib Mahfuz, Premi Nobel l'any 1988, ens obliga a començar la sèrie postvacacional d'aquests articles amb un homenatge a la seva persona i la seva obra: no és solament l'únic escriptor en llengua àrab que ha aconseguit el guardó que atorguen a Suècia -els darrers decennis, amb molt bon criteri en general-, sinó que és, indiscutiblement per a la crítica generada a tots els països en què ha estat traduït, un dels grans valors de la literatura del segle XX, i entenc per aquest segle el temps en què els escriptors s'han hagut d'enfrontar al repte que significa lliurar-se o bé a les delícies light de l'Estat del benestar (almenys des dels feliços anys 20, malgrat l'espisodi de la Segona Guerra), o bé a la denúncia de totes les injustícies que la història hi ha acumulat amb més perseverança i devastació que mai. Davant aquest panorama, i al damunt en un país regit durant bona part de la seva vida per una dictadura i després contaminat per diverses formes de fonamentalisme religiós, Mahfuz ha estat un exemple senzillament admirable, sempre reblat per un estil prodigiós i bell, una escriptura fluent i deliciosa, i un to d'una sinceritat i una elegància espiritual que ja costen de trobar en les terres de ponent.

No parlarem de cap de les seves novel·les més distingides i més assenyalades per les notes necrològiques que s'han llegit els darrers dies, sinó d'una novel·leta que va passar gairebé desapercebuda (no per als editors del país, en català i en castellà), Akhenaton, el rei heretge. Si he triat aquesta novel·la per retre un homenatge a la mestria de Mahfuz, ho he fet perquè em permet alhora retre honors pòstums a la seva concepció de les religions, al diàleg possible entre creences suposadament antagòniques (com la jueva, la cristiana i la musulmana) i a l'èmfasi necessari en la qüestió de fons que podria agermanar tots aquests credos: l'amor, categoria o virtut de la qual els cristians s'apropien gairebé sempre de manera exclusiva, però que no deixa de representar un paper molt important (sota la forma de la solidaritat, de la fraternitat o d'una supervivència tràgica aglevada) en les altres dues religions citades.

El cas és que Mahfuz centra la seva novel·la en la figura d'un jove que, ja desparegut el rei egipci Akhenaton, interroga els dignataris de la cort que el van conèixer, els seus parents i la seva dona, la tan prestigiada (a causa d'un fabulós descobriment arqueològic), Nefertiti, per entendre el misteri del dit "faraó heretge". Allò interessant d'aquest llibre -i que Mahfuz no arriba a fer explícit en cap moment- és la possibilitat -després confirmada per més d'una investigació històrico-paleontològica- que la persona del rei heretge, Amenothep IV, després autorebatejat amb el nom d'Akhenaton, fos o bé un guia espiritual de l'egipci Moisès (que el protopare dels israelites era egipci, i no jueu, ja no ho discuteix gairebé ningú; al cap i a la fi, com diu la Bíblia, va ser trobat al Nil i va ser educat per una princesa egípcia), o bé un inspector de les terres imperials de Gosen -seu de la major part del poble israelita-, o bé, en el més extrem dels casos, el faraó mateix.

La qüestió és senzilla: Akhenaton, avantpenúltim faraó de la dinastia XVIII (1570-1345), anterior per tant al Ramsès que es va entossudir, contra tota lògica històrica, a presentar Cecil B. de Mille a Els deu manaments com a contemporani de Moisès, va trencar amb la tradició secular del politeisme egipci, i va pretendre que tot el reialme adorés un sol déu sota la figura del gran cercle solar, Ra. Que el déu unic i prevalent (no del tot exclusiu) fos ell, i no Osiris com hauria estat teològicament més lògic -perquè Osiris és la font de tota vida i de tota transformació- acaba de permetre una d'aquelles assimilacions a què són tan aficionats els historiadors de les religions, és a dir, la possible vinculació de Ra-Aton amb el Jahvè de la primera veritable religió amb un Déu únic, que és l'hebrea. De fet, Mahfuz escampa pertot, en el seu llibre, una sèrie d'himnes sagrats calcats dels salms de la Bíblia i també de certes formes poètiques presents a l'Alcorà, i així aconsegueix lligar-ho tot i aconseguir el propòsit que anunciàvem més amunt: partir de la història d'Egipte (que era la seva pàtria) per establir un intent de sincretisme religiós que abraçaria les tres grans religions monoteistes que coneixem.

Però encara hi ha una cosa més impressionant en aquest llibre: la figura d'Akhenaton (que segons les escultures que se n'han trobat presentava uns trets clarament andrògins, o almenys enormement efeminats) seria l'emblema de la humanitat mateixa, en les seves dues variants sexuals, i seria, per això mateix, algú que no pot fer servir el seu càrrec reial de faraó per imposar solemnement cap autoritat: la seva pusil·lanimitat (que, en certa manera, es correspon amb la humilitat de Jesucrist) el converteix en el fundador d'una religió en la qual el profeta, o el fundador, delega per primera vegada, obligadament, l'autoritat teològica en un déu estrany a ell mateix i a tots els seus súbdits; un déu que, d'una banda, com repeteix el llibre de Mahfuz a bastament, "mai no l'abandonarà" (és com la història de Job o el que diuen el Salm núm. 11: "Estic en mans de Jahveh, ¿com goseu dir-me: Vés-te'n errant, ocell, per les muntanyes?" i el núm. 16: "Guarda'm, Déu meu, en tu trobo refugi"), i que, d'altra banda, fonamenta tota la seva lliçó en la pràctica tan elemental de l'amor, element que no forma part dels mites i dels ritus de la religió politeista egípcia. Diu el llibre: "Fins i tot els hitites se sotmetran a l'encant de l'amor, perquè l'amor és més fort que l'espasa i que l'orgull"; "ell va ser el primer a inventar aquest missatge d'amor, de pau i d'alegria".

Ara només cal que el lector traslladi tot això a les categories històriques i religioses dels nostres dies (el llibre original és de 1985): llavors entendrà que Mahfuz, més que ser, com diuen els tòpics, el Dickens o el Balzac dels egipcis contemporanis, va basar tota la seva obra en l'únic element que pot, de debò, agermanar religions tan dissemblants i tan enemistades entre si com la jueva, la cristiana i la musulmana. Egipte i el faraó herètic eren solament un pretext. O encara: si Mahfuz va escriure un llibre sobre el faraó heretge Akhenaton, és perquè pressentia que ell mateix seria considerat, pels islamistes radicals que van intentar assassinar-lo l'any 1994, un "heretge", i que, contra els radicalismes, només podia elevar-se un missatge com el seu. És molt poca cosa, però és tot el que pot fer un intel·lectual als nostres dies.