Poesia amagada en un receptari

Receptes i remeis

de Pelegrí Estiu

Estudi i edició a cura d'Èrika Serna

i Pep Vila

CCG Edicions

Girona, 2006. 382 pàgines

Més enllà del valor documental de qualsevol treball històric, els estudis erudits poden arribar a fascinar pel component novel·lesc que aconsegueixen mostrar, talment com si s'accedís als esborranys d'algun relat inèdit de Joan Perucho. I a l'altra banda de la matèria erudita que l'investigador inspecciona i analitza, a l'altra banda de les consideracions sobre la importancia peculiar que pot tenir la llengua o l'estil del text que s'edita com a relíquia d'antiqüari, és sobradament constatable que al darrere s'hi oculta o s'hi pot detectar un so i un ritme emparentat amb la matèria poètica: és el que passa, per exemple, amb la vida d'Ambroise Paré i amb les seves fantasies mèdiques i anatòmiques, i és el que passa amb l'extens catàleg que Thomas Browne va escriure sobre els errors vulgars que contaminaven supersticiosament les creences i la quotidianitat dels seus contemporanis. Es també el que s'experimenta quan es llegeix literàriament un llibre com Receptes i remeis de Pelegrí Estiu, recull de dos quaderns -el primer està datat a finals del segle XVIII i el segon és de principis del XIX- on s'apunten les composicions d'adrogueria, confiteria, rebosteria, licoreria, cereria i remedia varia per guariments personals que es distribuïen, venien o confegien als establiments dedicats a aquest ofici: al quart volum de la Història de la Literatura Catalana, Antoni Comas dedica un capítol a tractar la prosa d'oficis al segle XVIII, als receptaris amb fórmules casolanes i conventuals, als manuals tècnics sobre diverses disciplines, als compendis de botànica i zoologia. Editat ara per primera vegada gràcies a l'esforç d'Èrika Serna i Pep Vila, el lector no erudit que se submergeixi en les pàgines de Receptes i remeis de Pelegrí Estiu obtindrà la certesa d'estar transitant per un territori i una atmosfera gens allunyada de tot allò que li pot proporcionar el tracte amb una matèria poètica ingènua i senzilla, però d'una eficaç raresa fonamentada, sobretot, en la vacillant llengua viva que utilitza l'autor en el moment de descriure la composició i l'ús de cada producte i de cada recepta.

No se sap qui va escriure els dos tractats perquè hi intervenen copistes diferents que reprodueixen receptes de procedència vària (amb una especial predileccó per les lliçons que es trobaven en els dos manuals canònics de l'època, el de Nicolas Lemery i el de Pierre Pomet). Només es pot afirmar que pertanyien a un "jove adroguer" anomenat Pelegrí Estiu, nascut a prop de Girona, instal·lat professionalment a Figueres des de l'any 1814, vidu des de l'any 1831, xocolater fins el 1836, i inclòs al llistat d'adroguers des d'aquest any fins al 1845: al fons de cada vida distanciada en el temps s'hi pot sentir respirar el batec d'una possible novel·la. El que importa, però, és la gràcia amb què es va descobrint el que conté el llibre, com si es topés amb una col·lecció de lliçons de coses o de sabers perduts: hi figura un resum de notes en forma de preguntes i respostes sobre els coneixements que ha de tenir un confiter que es vulgui iniciar en la professió, un interrogatori rutinari al qual eren sotmesos els aprenents que s'iniciaven en l'ofici, i hi ha receptes de pastisseria i de rebosteria amb una "nota per la intel·ligència" on s'explica com s'ha de treballar el sucre que s'ha d'afegir a les confitures. Hi ha un esquema ordenat alfabèticament on s'expliquen les característiques principals de cada mineral i planta, i un tractat d'adrogueria on s'especifica el pes, la forma i el color dels productes que es fan servir en la composició dels medicaments. I hi ha, per acabar, un tractat on s'explica què li calia saber a qualsevol que aspirés a ser mestre en l'honorabe col·legi de candelers de cera de Barcelona, i una llista de receptes de remeis i preparats casolans que servien per a diverses utilitats, des dels consells per pal·liar el mal de ventre fins als sistemes més propicis per combatre la sarna o "Per tràurer la inflamació y per rebentar floronco y tumor de cualsebol part: Se fa aigua de flor de sahüc. Feta la aigua se cola y colada que és se agafa una molla de pa de casa, se engrana o se ralla ben fi y se tíran dins un topí y se ba bullí y se remena que quedin com farinas y se deixan reposá; y cuan són un poch rebingudas, se pòsan sobre un drap de fil, se dobla y se posa sobre lo mal, y quant és un poch axut se muda". No és un prodigi de prosa, és clar, però té l'atractiva saviesa de l'escriptura elemental i la força primària de voler-se comunicar amb precisió a pesar de totes les mancances estilístiques.

Potser els erudits i els historiadors de la cultura poden enfadar-se o sentir-se ofesos en considerar que entendre un text històric com una obra literària és una trivialització de la realitat, però el cert és que un llibre com Receptes i remeis de Pelegrí Estiu, més enllà de la seva presència com a document d'època, posseeix un aroma i un sabor de capriciosa literatura perquè, al cap i a la fi, el que s'imposa en l'escriptura del receptari de Pelegrí Estiu és la voluntat de fixar amb un arsenal pobre de recursos retòrics l'evidència d'unes circumstàncies quotidianes. Es l'evidència, en definitiva, de pretendre xifrar un món concret i definit amb un suport verbal el màxim de rigorós i exacte. També és cert que la majoria de lectors constants tenen la tendència a contemplar qualsevol text escrit com si fos una peça literària, posseïts per l'afany d'una imaginació creativa que els fa creure, fins i tot, que les paraules que es fan servir per escriure una recepta o una fórmula farmacèutica contenen alguna mena de poema amagat.