Aniversari

Santiago Rusiñol, rei de Sitges

La vila del Garraf commemora els 75 anys de la mort del famós pintor i escriptor, paradigma del Modernisme català

Per Sitges, la figura de Santiago Rusiñol té una especial significació, doncs és qui va posar de moda el poble a partir de finals del segle XIX. S'hi va fer una caseta meravellosa -el Cau Ferrat- on rebria, com a convidats, intel·lectuals, compositors i artistes d'anomenada; a Sitges també va organitzar una sèrie d'actes que amb el temps passarien a ser transcendentals per a la cultura catalana, atès que serien un dels pilars del Modernisme artístic i literari; i al final de la seva vida va decidir fer hereu el poble del propi habitatge / museu, amb tota la documentació i la important col·lecció d'art i de material arqueològic que hi guardava. Gràcies a això, la vila de Sitges pot presumir de tenir, a més d'una nodrida biblioteca, un museu encisador com pocs, amb precioses vistes al mar, i amb un parell d'olis del Greco, un Picasso, una pila d'obres destacades del mateix Rusiñol, del seu amic Ramon Casas, i de molts altres pintors d'anomenada, a més d'un munt de valuosa ferralla i estris antics.

Sempre va fer gala de ser autodidacte i, de fet, només va cursar estudis primaris i de comerç
Les obres parisenques, entre les millors de la seva producció, denoten maduresa i personalitat
Estilísticament, però va evolucionar poc, i es va voler quedar al marge del temps

L'any Rusiñol està organitzat per l'Ajuntament i el Consorci de Patrimoni de Sitges juntament amb la Diputació de Barcelona, i vol celebrar la relació del popular personatge amb aquesta vila d'estiueig. Una relació que va ser d'apassionat enamorament en un inici per anar-se refredant poc a poc. A mesura que avançava el temps Rusiñol reduïa les estades al Cau. Però el nom de Sitges ja estava íntimament lligat al seu i es va deixar estimar pels agraïts vilatans, cada vegada més cofois de tenir un hoste intermitent tan il·lustre. D'altra banda, des del poble sempre s'ha reivindicat la figura de Rusiñol. Ara es vol rememorar algun d'aqulls actes modernistes, mitificats amb el temps, així com les estades sitgetanes d'alguns dels seus cèlebres amics, i aprofitar l'avinentesa per elaborar una variada oferta de turisme de caire cultural i nostrat en un lloc ple d'estrangers i més aviat propens al lleure i la total indolència. Entre els actes més destacats, a part de conferències, concerts, representacions teatrals i les inevitables rutes, s'hi compten les exposicions Santiago Rusiñol i la pintura europea, que obrirà l'any el proper 13 de juny, i Rusiñol desconegut, amb olis, dibuixos i documentació inèdita procedents del Cau Ferrat, que s'inaugurarà el mes d'octubre. Unes exposicions que després seran presentades a Aranjuez. Per anar-se informant de les activitats que, dia a dia, van conformant l'Any Rusiñol es pot visitar periòdicament la web rusinolsitges.com.

La vida i miracles d'aquest genial, simpàtic, hàbil i ben plantat personatge és rocambolesca, atapeïda d'anècdotes i plena d'inexactituds i d'equívocs, moltes vegades promoguts per ell mateix i altres per l'hagiografia popular. Pel que fa a l'obra pictòrica, també hi planegen dubtes i paranys, doncs l'artista ja va ser moltfalsificat en vida, atès que la seva producció tenia un reclam imparable. La bibliografia sobre Rusiñol és un pou sense fons, però de tots els biògrafs i estudiosos, el més ben documentat i meticulós és sens dubte Josep de C. Laplana amb Santiago Rusiñol, el pintor, l'home (Publicacions de L'Abadia de Montserrat, 1995), i el catàleg raonat en tres volums La pintura de Santiago Rusiñol, (Editorial Mediterrània, 2004), fet en col·laboració amb Mercedes Palau-Ribes O'Callaghan.

- Rauxa, seny i tristesa. Santiago Rusiñol i Prats va néixer a Barcelona l'any 1861, al número 37 del carrer Princesa. El seu pare era de Manlleu i la mare barcelonina. Els Rusiñol tenien una indústria de filatura i teixits de cotó a Manlleu amb despatx als baixos de la casa pairal del carrer Princesa. Santiago era l'hereu de cinc germans dels quals només sobreviurien tres: ell, l'Albert i el Josep Maria. Els pares van morir joves i els nois van passar a la tutela dels avis; el patern, dominant fins al moll de l'os, era qui duia les regnes del negoci i qui es va ocupar d'adreçar el jove Santiago a les obligacions de l'empori familiar. L'artista sempre va fer gala de ser autodidacte i, de fet, només va cursar estudis primaris i de comerç a l'escola del barri per posar-se a treballar al despatx als catorze anys, mentre a estones perdudes es dedicava a copiar làmines dels diaris.

Paral·lelament, però, assistia a l'escola particular de pintura de Tomàs Moragas i, més tard, a les classes lliures del Centre d'Aquarel·listes i començava a introduir-se en el panorama artístic barceloní. Mentre l'art i l'interès per les antiguitats, també encomant per Moragas, eren només un passatemps,això no alarmava l'avi, però quan ja van ser una obsessió, van passar a ser matèria del tot prohibida, de manera que Santiago va començar a pintar d'amagat i a tenir una doble vida: la de la feina i la família burgesa i la de l'art i la bohèmia anarquitzant, una contradicció que arrossegaria tota la vida. Com que la relació amb l'avi cada vegada era més asfixiant, per fugir-ne Santiago es va casar amb Lluïsa Denís, filla d'un rendista d'origen francès que s'havia casat amb la seva pròpia minyona, una noia de Vinaròs. Evidentment, l'avi no aprovava el matrimoni, però tampoc s'hi va oposar i va optar per recomanar la separació de bens dels cònjuges. A la mateixa nit de nuvis, camí de París, Rusiñol deixava plantada la dona a l'habitació de l'hotel perquè havia trobat uns amics catalans al vestíbul i se n'havia anat amb ells de parranda. El matrimoni va ser un desastre des del primer dia. La Denís estava enamorada del marit i, com és lògic, estava gelosa. Santiago, en canvi, preferia les tertúlies de cafè i la bohèmia daurada, mentre que la sogra, que era vídua i vivia amb ells, imperiosa i dominant com ella sola, acabava d'embolicar la troca. Tot i amb això, van tenir temps de tenir una filla que, a la llarga seria un gran goig per a l'artista. L'avi Rusiñol va morir aviat i els tres germans van heretar la fàbrica. El noi gran va cedir la responsabilitat del negoci al seu germà Albert i es va dedicar sobretot a pintar i a fer excentricitats amb el seu amic Ramon Casas, també pintor, ric i, llavors, eixelebrat com ell. Igual que havia fet amb l'avi, Santiago s'escapolia de la família, i al final ja no anava ni tan sols a dormir a casa. Un bon dia, a la tardor de 1889, va decidir fotre el camp a París deixant moltes pistes falses perquè no el localitzessin.

Des d'un bon començament, Rusiñol havia mostrat bones aptituds per a la pintura, però li faltava una orientació clara. El contacte amb la capital francesa i l'amistat amb Casas, que també hi passava llargues temporades, marcaran la desclosa. Les obres parisenques denoten ja maduresa i una gran personalitat, podent-se comptar entre les millors de la seva producció. L'enquadrament, els colors i una llum subtils i una certa malenconia i profunditat psicològica en les figures, en seran els trets més característics. Però ni Rusiñol ni Casas s'implicaran amb l'Impressionisme, sinó que faran una mena de síntesi equilibrada entre naturalisme i simbolisme, més proper a Whistler que no pas a Monet. És un detall important perquè la pràctica de l'Impressionisme no es difondrà entre els pintors catalans fins a gairebé el 1900, just quan a França ja s'estan fent altres coses molt més avançades. Casas, Rusiñol, Utrillo i tot el seu cercle d'amics, desplaçaran el centre d'atenció dels artistes catalans de Roma a París i, en conseqüència, del decadentisme postfortunyià de caire pompier al modern simbolisme francès, per més que sempre el mirin amb una certa distància.

La malaltia del seu germà Albert, que segons explica Laplana, havia estat addicte a la morfina i sembla ser que va introduir Santiago al món de les drogues, el va fer tornar a contracor per fer-se puntualment càrrec de l'empresa. Durant uns quants anys, l'artista alternarà les llargues temporades parisenques amb estades a Barcelona. Sempre, però, allunyat de la dona, la sogra i la filla. Albert Rusiñol, un cop desintoxicat, va ser nomenat president del Foment del Treball Nacional i es va anar dedicant a la política per acabar sent president de la Lliga Regionalista. En un moment donat, ell i Santiago van delegar la direcció del negoci al seu germà petit, que no era precisament un geni de les finances, però van salvar l'handicap nomenant un bon gerent, i tots plegats van viure bé gràcies als beneficis que donava la fàbrica.

Mentrestant, Santiago ja s'havia convertit en un artista famós i les exposicions que feia a la Sala Parés juntament amb els seus amics de l'ànima, Ramon Casas i l'escultor Enric Clarasó assolirien gradualment un èxit esclatant de crítica i de venda. Paral·lelament, i gràcies a unes primeres col·laboracions a la revista L'Avenç, Rusiñol comença a escriure, primer com a crític d'art i, després, ja com a prosista, poeta i, finalment, autor de teatre, una de les facetes que a la llarga li reportarà més fama i diners. La identificació amb Sitges s'estableix en aquesta esplèndida dècada de 1890 i s'intercala amb les estades a París. És quan Rusiñol compra unes cases velles del port que transforma en el Cau Ferrat, amb l'ajuda de l'arquitecte Francesc Rogent, i quan organitza amb els seus amics les famoses Festes Modernistes. També a Sitges fa alguns dels primers patis i jardins que definiran el seu estil posterior. L'any 1895 fa un viatge a Granada i comença la sèrie de jardins d'Espanya que ja no abandonarà mai i amb els quals obtindrà un reconeixement internacional.

L'addicció a la morfina i a l'absenta juntament amb una greu malaltia de ronyó condueixen Rusiñol a les portes de la mort l'any 1899. Llavors la seva dona decideix actuar i, amb el seu germà Albert i el sitgetà doctor Benaprés, el convencen perquè s'ingressi a una clínica parisenca per desintoxicar-se. Aquest fet, propicia una certa reconciliació familiar i, en sortint de la cura, Santiago i Lluïsa Denís tornen definitivament a viure junts. Això sí, amb habitacions separades. La morfina i l'absenta també van tornar a cor què vols. L'èxit li va continuar somrient en crescendo, tant en pintura com en teatre, i els diners plovien a cabassos. Llavors les estades a París, Mallorca, Granada, Madrid i Aranjuez, esdevindrien constants. Manuel de Falla va inspirar-se directament en les teles rusiñolianes per composar les Noches en los jardines de España, part de la qual va ser escrita precisament al Cau Ferrat. Rusiñol es va convertir en un referent obligat de la pintura hispànica, i va exposar arreu del món. Estilísticament, però, va evolucionar poc i va voler quedar-se conscientment al marge del temps, amb els seus jardins esteticistes, mig marcits i tristos, il·luminats amb la llum tènue del cap al tard, que treien de polleguera als joves pintors catalans detractors del Modernisme que encara creien aferrissadament en una possible renovació del paisatge à plein air. El temps, però, ha jugat a favor de Santiago i "el verd maragda uniforme per a les copes dels arbres; les grans extensions de color canyella més o menys tocades de violeta, per al terra; el color de soca per a totes les soques; el color faune mutilat per a tots els marbres; el color de brollador eixut per a tots els brolladors; i el color de jardí abandonat per a tots els jardins melangiosos" que li retreia l'implacable Feliu Elias, en el fons, han acabat envellint més bé que les tones i tones de verdura fresca que va conrear amb posterioritat l'anomenada i presumida Pintura Catalana.

Regístrate gratis para seguir leyendo

Archivado En

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS