Mainada, patuleia

L'any 1998, quan va morir el cantant i artista infantil Torrebruno, després d'un atac de cor fulminant, els homenatges sentits dels seus amics van alternar-se (sense cap pudor) amb algunes bromes negres sobre la seva baixa estatura. Quina vida més desagraïda, la dels animadors infantils! Anys i anys d'arrencar rialles i complicitats, de lluitar contra aquella vergonyeta, i el primer que fan els nens i nenes, quan entren a l'edat del 'pavo', és espolsar-se els records amb una crueltat absoluta, perquè de sobte els semblen ridículs i desfasats. Més endavant, alguns adults ressagats segueixen cultivant aquestes formes de la puerilitat -i això ja és més incomprensible.

Sense arribar als sarcasmes que provocava Torrebruno, en una altra època i amb uns altres continguts la mort del cantant català Xesco Boix-es va suïcidar el 1984, als 38 anys d'edat- també va provocar alguns comentaris. Em refereixo sobretot a la meva generació, a les criatures que als anys setanta el vam veure i escoltar en espectacles infantils a l'aire lliure. L'època es portava l'oli. Eren anys en què les reivindicacions polítiques es barrejaven amb el folklore, anys de focs de camp i misses 'progres' a l'aire lliure, de capellans amb texans i adhesius del "Nuclear no, gràcies". Anys en què ressorgien paraules catalanes en desús, com 'mainada' o 'patuleia', i els dissabtes miràvem Terra d'escudella a la televisió. En aquest magma de pana, xiruca i farigola, rere un tel de pel·lícula súper 8 vella, va sobresortir el talent com a cantautor i amic dels nens d'en Xesco Boix. En certa manera el documental Noms, de dimarts passat a la nit, a TV-3, va ajudar a restituir una part essencial del personatge.

Noms, dirigit per Joan Úbeda, és el tercer programa d'una sèrie de documentals biogràfics i té els mateixos propòsits d'aquell anterior El meu avi. Es tracta de donar a conèixer tot de personalitats rellevants de Catalunya -d'àmbits molt diferents- a partir del testimoni dels que el van conèixer. El primer dia, per exemple, van dedicar-lo a la figura del futbolista Ladislao Kubala. El retrat de Xesco Boix, dimarts, el van construir sobretot les paraules dels seus germans, la dona i els amics que el van freqüentar. Fill del poeta Josep M. Boix i Selva, Xesco Boix va publicar cinc llibres i més de 30 discos. El cantant Albert Pla obria l'espai recordant que amb les seves cançons "els nens s'ho passaven pipa". El germà gran, antic monjo de Montserrat, i dues germanes traçaven de mica en mica la personalitat del cantant i el pes familiar: recordaven la convivència en una família "intel·lectual, burgesa, convencional, progressista" i esbossaven les dificultats amb les depressions que el cantant havia patit des de ben jove. A les seves paraules s'hi traslluïa sempre admiració i comprensió.

Un dels entrevistats més sorprenents era el cantant Pete Seeger (el mateix, sí, que aquests dies Bruce Springsteen reivindicava al seu concert de Badalona): Xesco Boix el reconeixia com el seu gran mestre i van coincidir als Estats Units, als anys seixanta. Pete Seeger destacava que no coneixia ningú que cantés amb tant d'entusiasme. Les entrevistes s'alternaven amb imatges d'actuacions de Xesco Boix al programa Quitxalla, de TVE, el 1979. Veient com feia cantar els nens, la sintonia que aconseguia, la fascinació que despertava, s'intuïa l'ascendent idealista que va tenir pels que el van conèixer. Tot i que en cap moment no es feia referència al seu suïcidi, només es parlava de mort, el treball documental sabia fixar molt bé -i amb sordina- el desajust entre la dedicació honesta als nens i una vida interior segurament convulsa. "Ningú no comprèn ningú", cantava ell.