Domènech i Montaner, descobridor del romànic

Es com una baula perduda en la historiografia del romànic a Catalunya". Amb aquesta contundència s'expressa Enric Granell en relació a la minuciosa tasca desenvolupada per l'arquitecte Lluís Domènech i Montaner en l'estudi, sobre el terreny, del romànic català, que permet considerar-lo un precursor en l'apreciació moderna d'aquest corrent artístic. Juntament amb Antoni Ramon, arquitecte com ell, Granell és coautor del llibre Lluís Domènech i Montaner. Viatges per l'arquitectura romànica, editat pel Col·legi d'Arquitectes de Catalunya (COAC) que consigna la passió del genial arquitecte per un estil en el qual, d'alguna manera, reconeixia les arrels de la nació catalana. Es pot dir que amb aquesta publicació es tanca un cercle: Domènech i Montaner havia previst editar una monografía que recollís tota la seva feina sobre el romànic. Però aquest treball no va arribar a veure la llum, tot i que en va redactar el pròleg i va fer un esquema per definir-ne l'estructura. Ara, un segle més tard del moment en què ell va detenir la seva tasca (el gruix el va desenvolupar entre 1904 i 1906), l'obra es fa realitat amb un magnífic volum, editat amb rigor i amb l'encert d'una ordenació en itineraris, diferent a la prevista per l'autor, però que dóna agilitat al conjunt.

A Taüll va descobrir el conjunt pictòric més important del romànic català

La dedicació de Domènech al romànic era coneguda entre els seus col.legues

Amb motiu de la seva publicació, el Museu Nacional d'Art de Catalunya (MNAC) ofereix fins al 17 de setembre, dintre de les sales del romànic, una exposició que contrasta el material recopilat per Domènech i Montaner amb les obres dipositades al museu. S'ofereix així una aproximació nova, i tanmateix pionera, sobre un patrimoni que, en molts casos, estava encara per descobrir quan Domènech i Montaner hi va posar els ulls i, cal subratllar-ho, també la càmera fotogràfica, un testimoni de luxe per saber en quin estat es trobava un segle enrere i comparar-ne l'evolució en el temps, tant pel que fa a la restauració com a la degradació o fins i tot l'expoli.

Ell va ser el primer a descriure els conjunts murals del Brugal, Aneu i Taüll tal i com es trobaven l'any 1904, tres anys abans de la seva descoberta oficial (al 1907, Josep Puig i Cadafalch i Mn. Gudiol i Cunill, entre d'altres, protagonitzen la Missió arqueològica jurídica, que ha estat considerada una fita fonamental en la descoberta del romànic al segle XX). Les fotografies que Domènech va fer han permès reconstruir la procedència de l'anomenat Frontal dels vuit apòstols, que des de 1908 es conserva al Museu Episcopal de Vic: fins ara no es sabia que pertany a Sant Pere de Brugal. També va fer la primera fotografia del Frontal de Santa Maria de Mosoll, que dos anys més tard va ser adquirida per la Junta de Museus a l'antiquari Celestí Dupont. I a Sant Climent de Taüll va descobrir el conjunt pictòric més important de l'art romànic català.

"El seu mèrit consisteix a ser el primer que sap mirar aquest patrimoni. Sens dubte, molts ja l'havien vist abans, però ell ho fa amb uns ulls i una sensibilitat nova. Per això ell és pioner". Ho explica David Ferrer, director de l'arxiu del COAC, una entitat que ha tingut un paper molt rellevant en la redescoberta d'aquest material d'ençà que el va rebre en donació, juntament amb la resta de l'arxiu de l'arquitecte. Catalogar-lo i donar-li visibilitat ha estat una tasca ben laboriosa en la que Antoni Ramon i Enric Granell han treballat de valent. Ferrer destaca la col·laboració d'entitats i la suma d'esforços que permetran multiplicar l'accessibilitat a aquest fons.

Durant molts anys, (tot i que amb especial intensitat a partir de 1901, i encara d'una forma més sistemàtica en el bienni 1904 - 1906), en el temps lliure que li deixaven les seves absorbents dedicacions, a l'exercici de l'arquitectura i al de la política, Domènech i Montaner va bastir una rigorosa documentació que conforma un primer i extens catàleg del romànic català. El seu caràcter primmirat i rigorós es va aliar amb la seva gran afició per l'excursionisme (era membre de l'Associació Catalanista d'Excursions Científiques) i, amb l'ajut de les guies confeccionades al si del Centre Excursionista de Catalunya (hereva de l'anterior) per Artur Osona entre 1892 i 1900, planificava els seus itineraris pel territori.

Cada campanya era una aventura: la xarxa de ferrocarrils permetia cobrir només una primera etapa del viatge. Després s'havia de recórrer a altres mitjans de transport, sovint la tartana, la diligència i el carro, per completar el trajecte fins al destí marcat. Un cop arribat a lloc, venia la feina de camp: prenia medicions per fer-ne (posteriorment, a l'estudi) la planimetria de l'edifici, amb planta, alçat i visions en perspectiva; reproduïa detalls a llapis tant dels elements constructius com dels ornamentals, "que ens permeten comprovar que era un excel·lent dibuixant", diu Ramon. Descrivia amb minuciositat el que més li cridava l'atenció en el català de la renaixença, que els responsables del llibre han decidit conservar intacte per mantenir-ne tot el sabor. "Lo monestir es un immens esquelet tot s'ho han endut; altars y reixas, portas y finestras, archs y columnas, tot quant era arrancable y transportable tot es fora - queda la ossamenta del gegant tan sols- allá en las parts mes inasaquibles una vintena de capitells mostran encara la riquesa de la antiga decoració y lo gust no superat dels nostres artistas de la reconquista", consigna en la fitxa dedicada a San Pere de Roda, amb aquella cal·ligrafia homogènia però petita, apretada, "d'algú conscienciat que el paper s'havia d'estalviar", valora David Ferrer.

Domènech no acostumava a parlar gaire de la seva dedicació al romànic. Però entre els seus col·legues i entre els historiadors de l'època, era ben coneguda. No és difícil d'entendre, i encara menys si es té en compte que va fer extensiva la seva aventura als alumnes de l'escola d'arquitectura (de la qual va ser director), que varen compartir amb ell diferents excursions d'estudi.

La feina de Domènech i Montaner és especialment valuosa i original per les fotografies amb què acompanya les fitxes. En un temps en què la tècnica estava poc desenvolupada, calia viatjar pel món amb una pesada càmera de plaques ("la detectiva", l'anomena al seu dietari) que, a més, eren molt cares. A la sevaminuciosa relació dels comptes dels viatges, es pot comprovar que la partida destinada a la fotografia podia arribar a una quarta part del pressupost total de l'excursió.

"Era un fotògraf excel·lent", opinen Granell i Ramon. El bon ull pels enquadraments i la definició de les imatges (se'n conserven unes 400) ho confirmen; la millora informàtica després del procés de digitalització a què s'ha sotmès el material fotogràfic al si de l'arxiu del COAC n'ha acabat de millorar la qualitat. En relació a la fotografia, les notes de Domènech recullen una anècdota plena de tendresa: sovint, els habitants dels llocs que fotografiava li demanaven que els retratés, però la carestia del material i el maldecap que suposava haver-lo de transportar eren dos arguments sòlids per escatimar-los el gust. Així que els deia que la seva càmera només servia per retratar arquitectura. I, pel que relata, la seva explicació resultava d'allò més convincent. Així i tot, la gent es colava en moltes de les fotografies de planos generals i, de rebot, Domènech els immortalitzava. Com destaquen tant David Ferrer com Granell i Ramon, les imatges tenen un gran valor sociològic.

Un bon dia Domènech i Montaner va aparcar l'obra a la que tant temps havia dedicat. Granell i Ramon entenen bé perquè: Josep Puig i Cadafalch, el deixeble dilecte que acabaria sent rival ideològic (tant en l'àmbit de la política com en el de l'arquitectura) va publicar la seva obra L'arquitectura romànica a Catalunya, molt semblant al treball que Domènech estava portant a terme des de feia tants anys. "No tenia sentit que sortissin dues obres tan similars, tot i que els plantejaments teòrics dels dos autors eren molt diferents", expliquen Granell i Ramon en referència a l'adscripció de Puig al naixent Noucentisme. Sens dubte, aquesta traïció va doldre íntimament Domènech, i més si es té en compte que a la seva Història...Puig utilitza alguna fotografia seva, un material dipositat a l'Escola d'Arquitectura perquè corresponia a les excursions amb els alumnes. Però el temps, tot i que a vegades sigui ben parsimoniós, acaba posant les coses al seu lloc.