"La cultura anarquista va jugar un paper molt important a Catalunya"

Ferran Aisa ja porta un temps estudiant a fons tot el que fa referència al moviment obrer català de fa un centenar d'anys, a l'anarquisme i a aquella Barcelona plena de somnis utòpics que va merèixer el nom de la Rosa de Foc. Ara hi torna per partida doble, amb La cultura anarquista a Catalunya (Edicions de 1984) i amb El laberint roig (Pagès).

"S'ha escrit molt sobre anarquisme, però penso que el tema de la cultura anarquista és el que menys s'ha tocat", explica. "És per això que he volgut fer-ne una síntesi, una mena de manual on s'explica en què va consistir i perquè aquesta cultura va jugar un paper molt important a Catalunya. L'anarquista creia molt en el valor de la cultura, ja que sabia que l'estudi l'ajudaria a superar-se. La diferència respecte al marxisme és que aquest ho fa tot a través de l'economia, mentre que l'anarquisme ho fa a través de l'ésser humà, que el que busca és ser feliç, fraternal i solidari".

Aisa es queixa que molt sovint des del poder s'associa l'anarquisme amb bombes i violència, però que gairebé mai s'esmenta la gran tasca cultural que va fer entre la classe obrera. "L'anarquisme buscava un art proper al poble, un compromís social", diu. "Llavors es portava l'art lligat a les idees socials, però ara això s'ha perdut i només està lligat a l'especulació".

És un fet que l'anarquisme va arrelar a Catalunya, a finals del segle XIX i a començaments del XX, d'una manera molt especial, cosa que va provocar el sorgiment de molts ateneus. "El moviment obrer català sempre es va sentir atret per l'acràcia, en part perquè creia que no era bo dependre dels polítics i en part perquè era partidari de la República Federal. La política cultural la va desenvolupar sobretot a través dels ateneus, on hi funcionaven escoles i biblioteques, a més de centres excursionistes, naturistes i esperantistes. L'Ateneu, on passava la gent en acabar la feina, creava l'ambient adequat per a tot això".

Per a Ferran Aisa és lògic que l'anarquisme, "que apostava per una idea d'emancipació de l'ésser humà", acabés creant en un moment determinat una societat paral·lela, amb ateneus, cooperatives i mútues que funcionaven al marge de l'aspecte oficial. "Es pot dir que van crear una societat que lligués amb els seus somnis sense esperar la Revolució", afirma. "Tot i que vivien a la ciutat, sovint en condicions de misèria, tenien la idea del retorn a la natura, que agafen dels grecs. És per això que tenen punts en comú amb l'ecologisme: van a la platja i a la muntanya, es fan vegetarians, practiquen el naturisme...".

L'esperanto, inventat pel Doctor Zamenhof el 1887 com a llengua de la fraternitat universal, va jugar un paper molt important a Catalunya en la fabricació de la utopia. "S'estudiava a fons en els ambients anarquistes, però ara ja s'ha perdut", comenta Aisa, "tot i que a la Xina n'hi ha molts practicants. S'ha de reconèixer que estava lligat a unes idees de fraternitat i solidaritat entre tots els pobles del món que, per desgràcia, no s'han imposat".

La literatura obrerista apareix al segle XIX i consisteix, segons Aisa, en una sèrie de textos molt senzills, firmats per Anselmo Lorenzo, Malatesta i altres, pensats per il·lustrar el poble. "De tota manera", afegeix, "la literatura de l'època és molt anarquitzant. Tenim els textos de Zola, de Balzac i de Tolstoi, que eren devorats per aquesta gent, com també els de Jules Verne i d'Eugène Sue. El teatre també va jugar un paper molt important de concienciació, i a Catalunya hi va haver companyies que van començar als ateneus i van acabar actuant als grans teatres. Aquí es van traduir i estrenar obres d'Ibsen i de Maeterlinck, i hi va haver els èxits d'Ignasi Iglesias, Pere Coromines i Jaume Brossa".

"De tot aquell fenomen, però, n'ha quedat ben poca cosa", admet Aisa, "ja que els anarquistes van ser els perdedors de la guerra, de la postguerra i de la transició. Els fets del maig del 37 ja van ser una derrota política de l'anarquisme, i després el franquisme s'hi acarnissaria a fons".

La publicació de La cultura anarquista coincideix amb l'aparició d'El laberint roig, un llibre on Aisa repassa les trajectòries de Víctor Colomer i Joaquim Maurín, ambdós mestres i revolucionaris. "Aquí faig un repàs de la història global del moviment obrer a través de dos personatges que van ser mestres a la mateixa escola", explica. "Es tracta d'explicar una època a través de les seves vides. Seguint-los, es pot veure com evoluciona el moviment obrer català i la tasca cultural que van fer. Maurín va anar a parar al POUM i Colomer al PSUC, d'on seria expulsat, i després al Moviment Socialista de Catalunya. Els dos representen tot un món".