Capricis arquitectònics

Japó. 20 segles d'Arquitectura

Escola tècnica d'arquitectura La Salle

Edifici Sant Josep

Quatre camins, 2, Barcelona. Fins al 30 d'abril

Arquitectures fictícies

Col·lectiva

Galeria Antonio de Barnola

Palau, 4, Barcelona. Fins al 13 de maig

A la petita i entranyable ciutat japonesa de Nikko (que significa Llum solar), al Nord de Hangzhou, el viatger atent descobreix l'origen d'alguns dels grans èxits de l'arquitectura occidental. Si un arriba a questes latituds en un tren lent -el tren bala o Shinkansen fa la seva parada en una estació més moderna- amb la intenció de visitar un dels santuaris-mausoleus més impressionants de tot el Japó, el Toshogu (segle XVII) notarà que l'estació de ferrocarril, un elegant edifici de fusta pintat de color rosat, té un lleuger aire familiar. La va projectar un jove Frank Lloyd Wright, el 1915, inspirant-se en les cases tradicionals que perfilen l'avinguda que arriba al passeig dels cedres japonesos ( sugi-namiki ) cap al magnífic santuari sintoista. És tota una sorpresa veure-la al natural. Per Wright, el descobriment de l'arquitectura japonesa va ser determinant en la seva obra posterior, un viatge d'anada que també van compartir grans creadors com Le Corbusier, Mies o Taut.

Japó: 20 segles d'Arquitectura descobreix la importància del disseny de la casa japonesa dintre i fora de les seves fronteres. Es tracta d'una recopilació històrica -la primera a Europa- dels projectes que han donat fama mundial als seus grans arquitectes, des del Temple Izumo, el Palau Imperial de Kyoto i la Vila Imperial de Katsura a l'obra contemporània de Toyo Ito, a més dels treballs de Chuta Ito (a principis del segle XX, aquest arquitecte va combinar les teulades tradicionals i la seva materialització amb el formigó armat), Sutemi Horiguchi (representant de l'anomenada Secessió Japonesa), Togo Murano (el Gaudí japonès), Yoshiro Taniguchi (pare del racionalisme i funcionalisme corbussià, igual que Kunio Maekawa i Kenzo Tange, autor, aquest últim, del Hiroshima Peace Center), Arata Isozaki (el palau Sant Jordi va contribuir al seu reconeixement internacional) i els seus epígons Kisho Kurokawa, Kiyonori Kikutake i Kazuo Shinohara. Al voltant de la figura de Toyo Ito, format a l'estudi de Kikutake, l'exposició fa una revisió històrica de la seva obra, fins al projecte per a la Fira de Barcelona, que s'està construint en l'actualitat. S'hi inclouen maquetes i fotografies de les seves primeres obres dissenyades als setanta, al seu despatx urban Robot, com la White U, fins als seus últims treballs a partir de la tecnologia informàtica per a la creació de noves morfologies arquitectòniques, com la Mediateca de Sendai, una construcció que es recordarà com emblema de l'era electrònica.

Les arquitectures que presenta Antonio de Barnola són més pròpies del món de la imaginació. El galerista ha reunit a la seva sala del carrer Palau els projectes ficticis d'onze artistes internacionals que utilitzen els principis generals de l'espai arquitectònic per reinventar l'interior i l'exterior d'espais físics en diferents formats, com ara la fotografia, l'escultura o la pintura. José Manuel Ballester (Madrid, 1960), un artista que utilitza la fotografia pictòricament i la pintura fotogràficament, és probablement la firma més solvent del grup, però hi ha més sorpreses, com les petites cambres del portuguès Carlos Bunga (1976), més conegut per les seves grans construccions site-especific fetes amb parets de cartró, les arqueologies inquietants de Luca Campigotto (Venècia, 1962), les escultures capricioses de Juan Gopar (Lanzarote, 1958), o els patchwork metropolitans de Jonathan Guaitamacchi (Londres, 1975).

En el format de la fotografia manipulada, tres joves artistes madrilenys juguen a crear mons de ficció: Rosa Muñoz inserta peces de mobiliari enmig d'un bosc, al contrari que Miguel Ángel Nalda, que prefereix les perspectives globalitzades, o María Luisa Pereda i els seus jocs ambigus entre allò real i la ficció, allò privat i allò públic. La italiana Roberta Vivoli (1969) planteja la fotografia arquitectònica com una "crítica de la realitat". Marcelo Silveira (Brasil, 1962) s'inventa ciutats amb materials propis dels artesans de les regions agrestes de Pernambuco; Pablo Siquier (Buenos Aires, 1961) pinta mons utòpics, "maneres d'organitzar el món". Per al crític i comissari Carlos Basualdo, Siquier "adopta un punt de vista sud-americà, fonamentat en un univers utòpic, en l'apropiació estilitzada de les fonts més heterogènies, un model que no reconeix els límits entre les tradicions diverses, entre territoris culturals distants. Els organitza, en canvi, incansablement, per bé que sempre de manera precària, seguint amb fidelitat les lleis capricioses de la ressonància".