Saint-Sulpice

Quan jo era jove i militava a les files d'allò que anomenàvem Art Sacre, i projectàvem altars i calzes i casulles i defensàvem la missa de cara al poble i tot això, Saint-Sulpice anava lligat a la cosa més abominable possible: a una imatgeria carrinclona i de pèssim gust. A França, parlar d'una imatge sulpicienne o saint-sulpicienne era com aquí parlar dels sants d'Olot: estilització kitsch, postures amanerades, ulls de vidre bovins, colors pastel, carnacions lívides. L'adjectiu francès ve de les botigues que envoltaven l'església de Saint-Sulpice, a París, de les que encara en queda alguna, dedicades al comerç d'imatges, ornaments litúrgics i objectes de culte. Jo, llavors, em pensava que el qualificatiu venia de la mateixa església. No havia estat mai a París i l'adjectiu saint-sulpicien l'havia mig après llegint una revista avançada, L'Art Sacré, que el feia servir sempre com a sinònim de l'horror. La sorpresa me la vaig endur quan, en el primer viatge a la capital francesa, vaig anar a Saint-Sulpice i vaig veure aquell magnífic edifici contemporani de Descartes i de Corneille. Aquella claredat que buscava l'ordre sense renunciar a la passió. Que lluny, doncs, del kitsch del sulpicisme i quina injustícia enorme haver batejat aquella estètica només per la proximitat física d'uns negocis a un edifici tan insigne. Però, és clar, alguna cosa degué tenir a veure Saint-Sulpice amb aquella proliferació del mal gust. I si no era l'edifici, tot harmonia, segur que els capellans i fidels d'aquella parròquia, no pas els constructors de la seva fàbrica preciosa, no pas el promotor Jean-Jacques Olier, rector que la va iniciar, el 1642, un home d'aquell grup de sants barons entre els quals hi havia sant Vicens de Paul, sant Joan Eudes, sant Joan Baptista de la Salle, Pierre de Berulle, Charles de Condren, etcètera, sinó els que van anar venint després, quan, al segle XIX, la pietat va renunciar al rigor intel·lectual i es va abandonar a les toves deliquëscències del sentimentalisme.

"L'art de Delacroix, esplèndid en les grans teles, no és pas gaire adient per a la pintura mural"

Ara, sempre que vaig a París procuro entrar a Saint-Sulpice, per recordar aquest capítol de la meva joventut, sí, però sobretot per contagiar-me d'ordre apassionat, de llum i d'esplendor formal. Aquesta vegada, a més, tenia ganes de mirar-me amb calma la decoració mural que va fer Delacroix a la capella dels Sants Àngels, la primera entrant a mà dreta. Val a dir que aquí el pintor no s'hi va pas lluir massa. El seu art, esplèndid en les grans teles, on sap treure partit de totes les possibilitats dels gruixos i les untuositats de l'oli, no és pas gaire adient per a la pintura mural. Aquests plafons, que les guies anomenen fresques i que no ho són -estan pintats a l'oli i a la cera, suposo que per donar una mica la il·lusió mate al fresc-, no acaben de resoldre bé la espacialitat d'aquell àmbit. De tota manera, l'energia del dibuix de Delacroix s'hi manté incòlume.

Estic assegut en un racó de la capella, i, mentre em miro la lluita de Jacob i l'Àngel -un àngel amb una cuixa i una cama corpulentes que amb prou feines poden aturar l'embranzida del genoll de Jacob, directa sobre l'engonal-, un grup nombrós de turistes entra a la nau i es dirigeix de dret cap al creuer, darrere el guia. Allà s'asseuen als primers bancs. Que estrany, penso, que els interessi més l'arquitectura que no pas Delacroix. No, no els interessa pas l'arquitectura, ni la pintura. Són allà per raons esotèriques i diguem-ne literàries. Resulta que al costat de la porta lateral nord hi ha un obelisc de marbre blanc que forma part del gnòmon astronòmic construït per calcular exactament els solsticis i els equinocis. L'obelisc en qüestió s'il·lumina precisament per un raig de sol el dia 21 de desembre. A més, sobre la porta, hi ha un vitrall amb una P. I sobre l'altra porta, un altre vitrall amb una S. Quan el grup se'n va, m'acosto a l'obelisc i, a la paret del costat, hi ha un avís del rector que diu que, malgrat el que pugui explicar una novel·la recent d'èxit, allò és un instrument astronòmic, i que les inicials dels vitralls no fan pas referència a cap Priorat de Sió inexistent, sinó que simplement són les inicials de Pau i de Sulpici, els titulars de l'església. Però això als lectors d'El codi da Vinci segur que els és ben igual.